dijous, 13 de setembre de 2012

ELS PASSOS CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Diumenge a la matinada, una mica abans de les 6 del matí ja estavem a la plaça del Coc per carregar la furgoneta i en moltes ganes ja de començar a correr els primers kms d'aquests 3 dies duríssims. Desprès de les fotos de rigor i d'unes paraules d'un membre de l'ANC de La Ràpita començavm l'aventura acompanyats de mon pare, mon tio, Juanito, i un noi i una noia d'Alcanar.


Aproximadament 1h més tard a Amposta se'ns va afegir Jesús Auré. Poc a poc la gent ens anava deixant. En passar per l'illot de l'Àliga vam fer una parada per saludar als companys de l'Ametlla, aquests ens van donar molts ànims i força per continuar els nostres passos. A l'Ametlla ens va vindre a rebre un noi que ens havia vist al Twitter i també volia donar-nos ànims. Parada a descansar una mica i avituallar bé que ja ho necessitavem i a continuar cap amunt. De camí a l'Almadrava encara hi havia gent que havia sentit parlar de natros, a l'Almadrava, Marc ens ofereix un glop de la seva gerra de cervesa, Agustí sense pensar-s'ho se'n beu mitja d'un glop i Andreu i jo l'altra meitat mentre Marc explica als de la taula del costat l'animalada que estem fent. Passem el Coll de Balaguer i sortim de les Terres de l'Ebre recordant la cançó dels Quicos. Avituallament a l'Hospitalet de l'Infant, l'última població on la gent encara ens coneix.


De l'Hospitalet a Cambrils ens esperen uns quants kms d'asfalt i d'una platja interminable que ni a la vora esta suficientment dura per no enfonsar-se. Entre arena i entrant als campings aprofitant l'asfalt per correr, arribem al passeig marítim de Cambrils. D'aquí al camping decidim fer-ho tot a peu per no estar tant maxacats per al dia següent. Passem el primer dia amb alguna rosadura a la cuixa, a l'aixella i als peus.


5:15 del dilluns, m'axeco prou bé de cames i molt motivat per continuar. A les 6:15 del matí aproximadament començem a correr amb la companyia de Forcadell, al cap d'un parell de kms els tendons d'Andreu es començen a queixar i decidim acaminar. Li diem si vo que truquem i el vinguen a buscar i sense dubtar diu que no que com a molt si no pot continuarà amb la bicicleta, quin cap i quins collons té l'animal. Arribem a Salou i encara queda gent que no s'ha gitat i una vomitada al mig del passeig marítim que segur que el que la va treure no va beure aigua. Al cap d'una estona sentim una música com si sortís d'un cotxe , però no, sortia d'una radio bastant petita, uns minuts més tard tornem a sentir la música i un grup de guiris que no s'havien gitat dins d'un kebab amb una festa damunt com uns campions. Es fa de dia i continuem cap a Tarragona on tenim esperant-nos als de TV3 i l'avituallament. A partir d'aquí tot el que queda ens tocarà fer-ho sols. Passem Tarragona i hem tanco dins al meu Món amb l'MP3, comença a sonar la mítica cançó de carros de foc i arribem a la platja llarga. ens descalçem i la fem tota acaminant amb els peus en remull i veiem els 2 xiquets que porta Andreu als talons, alló no són llagues.

A Tamarit asfalt altra vegada fins que vam poder agafar una sendereta per la vora de la mar, amb unes vistes espectaculars i l'hombra dels pins que s'agraïa moltíssim. A Altafulla ja gairebé oloràvem l'avituallament, en un parell de kms estaríem a Torredembarra just al costat de l'estació del tren descansant i menjant una mica.


Després de menjar a tornar a agafar platja. Una platja llarguissima fins a Roda de Barà esquivant onades i rient molt cada vegada que algú sucaba els peus. A partir d'aquí gairebé tot va ser passeig marítim fins al final de l'etapa. A Calafell vam trobar un bar amb un parell d'estelades a la porta. Vam parar a fer un ràpid avituallament líquid, crec que mai m'he begut una cervesa tant ràpid. Finalment després de molts kms de passeig marítim vam arribar al final de l'etapa, gairebé 70km i 150km acumulats ja. Banyet a la piscina i 4 estiraments, dutxa, curar llagues, freguetes amb el Quirogel i a sopar. Després de l'entrecot a continuar en les cures i les freguetes, més estiraments i a dormir que estem destruïts.


L'últim dia ens vam axecar sorprenentment bé pels kms que duïem a les cames, les curves del Garraf sen's van fer molt més curtes del que teniem previt, acaminem amb pas decidit i al fons ja es veu el port de Barcelona. Baixant l'Agustí es nota una llaga al dit petit del peu, ara si que ja anem els 3 llagats. Parem a punxar-la i continuem am el nostre camí. En no res ja tenim les Botigues i Castelldefels davant, molta gent pel passeig marítim i uns carrers més endins. Ara ja no amollem zona humanitzada en cap moment, consultant el GPS del telefon per veure per on podem anar. Cada vegada tenim la meta més  prop. Finalment veiem Montjuïc just davant a uns quants kms. Anem bastant comodes i decidim entrar  a Barcelona per Montjuïc, fins i tot ens piquem baixant les escales cap a la font Màgica. Encara falta molt per a l'hora que hem quedat i parem a un "xiringuito" a menjar i a descansar una estona. Encara no assimilem el que hem fet, cap allà les 3:30 fem pensaments, costa arrencar com a toes les parades que hem fet els 2 últims dies de ruta, cada vegada més gent i més estelades fins que finalment arribem a plaça Universitat. Última trucada a la gent de La Ràpita i ja sabem on ens esperen. A una cantonada de plaça Catalunya una pancarta i unes quantes persones ens esperen, últims metres corrent amb les estelades i OBJECTIU ACONSEGUIT! Foto d'equip, intentar ajuntar-nos amb més amics i amb el pare d'Andreu i cap a la mani.


M'hagues agradat tenir prop als meus amics però va ser impossible trobar-nos. A algú conegut vaig trobar-me pero pocs. Tots els carrers per on tenia que passar la manifestació i els carrers dels voltants eren un mar d'estelades, no se com conten els de la delegació del govern però allí hi havia molta més gent dels 600000 que diuen ells. He de reconeixer que més d'una vegada vaig estar a punt d'amollar la llagrimeta i els braços, les cames i tot el cos de carn de gallina. Segurament el que es va viure a Barcelona aquesta diada no ho tornarem a veure mai més de la vida, en llagrimes als ulls puc dir que el poble català ha fet història, que allí es respiraba la seva llibertat i que jo hi vaig ser-hi pujant d'una manera molt especial, patint i disfrutant amb l'Andreu, l'Agustí i la Sandra amb moltíssima més gent del que esperavem pendent de nosaltres durant 3 dies. Moltes gràcies als que ens vau acompanyar, i a tothom pels ànims rebuts, heu estat a punt de fer-nos plorar amb els vostres missatges, si no fos per vatros segur que els 3 no haguessim arribat. Ara cal continuar fent passos tots junts per aconseguir l'estat propi. Europa, el Món sencer i fins i tot Espanya han vist les imatges del que va passar durant l'11 de setembre del 2012.

VISCA CATALUNYA LLIURE!



3 comentaris:

  1. Estic segura que tota Catalunya es sent orgullosa de vosaltres. Ha sigut una forma molt bonica de demostrar què és el que voleu i crec que el sentiment d'admiració que a mi m'omple mentre llegeixo les teves paraules és el que ha omplert a tothom qui sap el que heu fet.
    Ha sigut una llàstima no haver pogut estar a l'arribada per felicitar-vos i fer quatre fotos però tot i així moltes felicitats.

    ResponSuprimeix
  2. Enhorabona per la gesta i enhorabona per la crònica!! Amb llagrimetes als ulls s'ha fet difícil acabar de llegir-la!! :-)

    ResponSuprimeix
  3. Felicitats per la crònica ja que m'ha fet posar de carn de gallina i sobretot pel que vau fer, va estar tot un repte i per una gran ocació!!!

    ResponSuprimeix