ULTRA TRAIL DE LES FONTS

Un any més, i ja en van tres, hem tornat cap a Xerta per gaudir de l'Ultra Trail de Les Fonts, 120 kms i 6000m+ repartits en 3 etapes.

Divendres en plegar de la feina vaig recollir a Roberto i amb una mica de pressa cap amunt, em canvio ràpidament i a recollir dorsals. És dona la sortida i m'ho emprenc amb bastanta calma ja que la primera etapa és molt planera i corredora i podria pagar-ho l'endemà a l'etapa reina.

Sortim a un ritme alegre però en tot moment sentint-me comode i controlant no pujar massa de pulsacions. a Roberto li agrada fer de pare i igualment va recordant-m'ho. Arribem a Aldover i com tots els anys l'ambient és espectacular, un altre any que el públic serà de 10. Sortim de l'avituallament i ens partim una barreta, i a partir d'aquí ja sense la companyia de Roberto fins a meta per aturar el crono amb un temps de 2hores i 48 segons, els primers 23kms al sac amb un bon crono encara que no m'he sentit massa comode a les baixadetes. Dutxeta, menjar alguna cosa i a esperar a la Tania que malhauradament s'ha torçat el turmell i no podrà completar l'etapa. Molts ànims i que la recuperació sigui ràpida.

Dormim poc més de 3 hores i ja sona el despertador, esmorzem una mica i recollim a un company del Sergi. En arribar a Xerta, l'Aleix ens comunica que no prendrà la sortida ja que està ressentit del genoll i ell mateix diu que a Paüls no arriba. Al principi ens ho prenem a broma, però veiem que no fa broma aquest cop (tu també a fer bondat i a recuperar-te que tenim que compartir més reptes i algun entreno guai). A les 6 i uns pocs minuts es dona la sortida de l'etapa llarga, 70kms i 4000m+ ens esperen avui. La gent surt molt ràpid i jo sense voler-ho també, i això que intentaba no passar-me.

En arribar a Paüls (km10) veig a l'Aleix i familia i a Albert Blanch que ha vingut a veurens també, em trec el tallavents ja que el cos ha agafat temperatura, avituallo i continuo en busca de la Refoia (km 18'5). Pleno els bidons d'aigua i  començo a baixar amb un grupet que poc a poc s'anirà trencant degut al ritme bastant elevat que portem. A Prat de Comte (km26) més cares conegudes donant ànims. A partir d'aquí i sabent que la següent pujada s'agafa fort, afluixo una mica, menjo i m'hidrato bé i poc a poc vaig pujant fins al Tossal d'Engrilló (km32,8). Aquí, després de menjar i tornar a carregar líquid envio un whatsapp a Pau Trummer tal i com haviem quedat. M'enganxo a un parell de jesusencs, anar acompanyat sempre va bé encara que el cos i la ment no estiguin pasant cap mal moment per ara. Baixem també a un bon ritme fins a Sant Roc (km41) on tenim control de material i avituallament. Veig als pares del Sergi que han vingut a veure'l, a Roberto amb uniforme de feina i a Pau preparat per acompanyar-me, en principi sols fins a Alfara, però es va animar ell solet i va vindre fins a meta.

 

Sortim de l'avituallament caminant mentre continuo menjant-me una llesca de pà amb tomata i pernil salat, ara ve la pujada a l'Espina, una altra de les que és fan llargues i que quan penses que ja has arribat dalt i començes a baixar simplement és un engany, ja que tornaràs a pujar. Poc a poc anem passant gent, nosaltres al nostre ritme, sense cap pressa a les pujades, i a les baixadetes ens amollem una mica. Arribem al Coll d'Alfara i començem a baixar, la calor apreta fort i ja sigui per les barretes, per les sals o per beure de pressa, li comento a Pau que no em trovo del tot bé de la panxa i tinc una mica de ganes de vomitar. Més o menys a mitja baixada finalment ho trec, recordem La Cursa del Llop del 2012 on Pau també va veurem treure les últimes barretes i glops de sals. Ens agafa un basc al que hem passat a la pujada, anirem els tres junts fins a Alfara (km 53) ja que baixant per aquest terreny tant tècnic, tenim un ritme molt paregut. Allí ens refresquem a la font, plenem els bidons ja que estan completament buits. Fa molta calor, menjo bastanta fruita i algo de codonyat, torno a banyar el buff abans de marxar del poble, i continuem en busca del coll per trencar cap a la Coscollosa, a l'hombra d'un petit maset veiem a un altre basc descansant, l'anterior ens habia preguntat si aquí no plou ni fa mal temps que està tot sec. 

Passem el coll i ja sabem que no ens queda cap pujada forta, ara pràcticament és tot baixada fins a meta. Fins la Font Nova utilitzare bastant els bastons ja que m'ajuden a frenar-me una mica i em donen confiança, hi ha algun tram de pedreta solta i a mi això no m'agrada. Arribem a la Font Nova (km62,5), últim avituallament abans de meta, la feina pràcticament ja està feta. Si desde dalt del coll ho hem corregut casi tot, ara encara més motiu, la meta està prop i intentem retallar minuts d'on sigui. Finalitzare l'etapa amb un temps d'11 hores 19 minuts i 7 segons, remuntant moltes posicions a la classificació general i situant-me en el lloc 54. La sorpresa de veure a Lope i al Santet a meta no va ser sorpresa ja que Pau se'n va anar de la llengua a pocs kms de meta, però me va fer il.lusió igualment que vinguessin.

Dissabte a la nit la feina va ser nostra per no adormir-nos amb el cap damunt les pizzes, i diumenge al matí esmorzant les cares que feiem el Sergi i jo també eren epiques, i no en parlessim de com acaminem. Tot i la mandra que ens fa correr, ho hem de fer, així que tornem a recollir al company i al lio que no ha sigut res, al menys aquesta nit hem dormit més.

Es dona la sortida i els primers kms les cames van molt atontades, parlem amb Kiko i li preguntem que fa allí, ens diu que no va massa fi, per a mi el primer plaer del dia poder intercanviar sensacions mentre corro amb algú de la seva talla, llastima que sigui pel motiu que és. El segon serà poder anar fent la goma amb Javi Gine fins a la Coscollosa, també llastima que vagi buit, i el tercer sentir-me amb forces suficients per intentar retallar-li alguns minuts al Sergi (la nit anterior de broma li vaig dir que anava a per ell, poc m'hagues imaginat que podria correr i tot).

Les meues cames van tardar uns 3 o 4 kms en activar-se, però quan ho van fer em van donar molt bones sensacions, així que vaig apretar tot el que vaig poder, fins i tot corrent alguns trams de pujada, i vaig gaudir de la cursa com no habia fet cap de les dues edicions anterior que habia fet l'ultra.

Van anar passant els kms i el meu cos no es sentia buit, feia caloreta, així que a cada avituallament mínim dos gots d'aigua caien, més codonyat i algun tall de taronja i una bosseta que duia de gominoles que no em vaig menjar el dissabte (la panxa va aguantar com una campiona també). Cada vegada la meta més prop, per la Font Nova ja anava acceleradissim i gastant els cartutxos a l'ample, en 8kms la meta ens esperava i feia pinta de que faria un bon temps.

Em va sortir ve la jugada i vaig aturar el crono amb un temps de 3 hores 42 minuts i 41 segons, molt satisfet per la marca, però per damunt de tot, de veure que el cos va rendir com tocaba i va recuperar bastant de l'etapa del dia anterior. El meu temps final va ser de 17 hores, 2 minuts i 36 segons, i un 43e lloc a la classificació general. Poc a poc anem millorant, i cada la motivació i les ganes són més grans.

Ja per acabar he de donar les gràcies a PH-QUIROGEL, dissabte la nit vaig ser previsor i a part d'abusar plenant-me les cames, també vaig posar una altra manta al llit, A l'Agustí de LO CORRIOL per ajudar-me a escollir el material (calçat a escollir a cada etapa i que agafar per a l'etapa de 70kms) i l'alimentació (el segon paquetet de gominoles GU va sobreviure fins al diumenge, potser per aixó tenia ganes d'apretar) Als voluntaris i organització per la feinada que fan i ben feta que la fan, als amics i demès públic per l'ambient que ens feu respirar durant els 3 dies i a tota la família de corredors, tant als de les 3 etapes com als d'una etapa.

Al Sergi dir-li que sempre que ho vulgui te casa aquí baix i espero que li hagi agradat el petit raconet que ha vist de les nostres terres. Un gran plaer tornar a compartir repte amb un crack com a persona i com a esportista. P.D. encara estic menjant coca de llardons, i bona que està!

ULTRA TRAIL MONTNEGRE CORREDOR

Aquest passat cap de setmana hem tornat a la càrrega, divendres desprès de dinar vam pujar cap a Vallirana a casa el Sergi.

Dissabte una bona matinada, a les 4 va sonar el despertador ja que a les 6 teniem la sortida, i abans encara teniem que recollir el dorsal i passar el control de material.

És dona la sortida encara de nit i amb una mica de fred, m'ho emprenc amb molta calma ja que per endavant tenim 112kms i teoricament més de 6000m+. Continuo amb calma a les pujades i a les baixades involuntariament potser em deixo portar una mica més del compte, el terreny va ajudar bastant ja que pràcticament no vam veure pedres en tot el recorregut. Arribem al primer control amb una mica de neu al terra, toca prestar atenció on poses els peus ja que a part de neu hi ha gel també. És fa de dia i guardo el frontal a la motxilla. Passat el km 20 veig a l'Aleix que s'ha perdut i va una mica tocat del peu. Continuem junts fins a Dosrius (km 27'3) on estàn els pares del Sergi fent fotos i donant ànims.

Surto una mica abans que l'Aleix de l'avituallament i continuo sol fins a l'avituallament de Can Cabot (km 38'5), Portem gairebé 6 hores i el cap comença a tenir el primer moment "crític", massa hores sol i em menjo la bola pensant que anem massa depressa. Avituallo bé i arriba l'Aleix i dos nois de Sabadell, a partir d'aquí els dos ebrencs ja no ens separarem fins a meta.

Arribem a Can Jalpí (km 50'4) l'Aleix es canvia les sabatilles, jo decideixo continuar com vaig i aprofito per menjar bé mentre espero al company, em noto prou fresc però continuo preocupat pel ritme del principi. Sortim de l'avituallament i encara no hem fet ni un km ens toca esperar-nos a un semafor, sembla una broma, suposo que amb tanta densitat de població no hi ha més remei que fer passar la cursa per allí. El solet del migdia ens escalfa i decideixo treurem la tèrmica, em quedo nomes amb dos capes i manguitos.

Pugem a la Creu de Canet (km 57'1) i emprenem la baixada cap a Sant Cebrià de Vallalta (km 61'4), Sen's fa una mica llarga la baixada i a sobre ens saltem un cruce i toca tornar enrera. Finalment arribem i a dinar s'ha dit, que ja és hora.

Sec a una de les cadires i em trec la motxilla i les sabatilles, estiro les cames i menjo amb tranquilitat mentre amb el noi de l'avituallament comentem el perfil del que queda de cursa, el que ve ara és el més dur de la cursa i els kms i les hores ja es començen a notar. Sortim de l'avituallament i continuem al nostre pas, és posa a ploure al cap d'una estona així que treiem l'impermeable de la motxilla. A l'avituallament de la Creu dels Tres Termes (km 72'4) coïncidim amb la Lluna, l'única noia sub 23 i amb un senyor de Lleida, ens bebem un caldo, mengem alguna cosa mentre la gent de l'avituallament ens diuen que a la nit hi ha previsió de neu.

Continuem baixant i al cap d'una estona ja tornem a estar pujant, una de les llargues fa pinta, i abans d'arribar a l'avituallament de Hortsavinyà (km 79'5) on ens espera la família de l'Aleix al complet, ens segueix un gos que no es separarà de nosaltres fins a meta, és fa fosc i treiem el frontal abans d'arribar a l'avituallament.

Tornem a avituallar bé i sortim en busca del següent, l'únic que tenim controlat de tota la cursa ja que és allí on està la cervesa, a Sant Martí del Montnegre (km 89'2). Ens informen que degut a la neu i al gel ens retallen 7kms de cursa i ens saltem el Turó Gros, a aquelles alçades de cursa no ens sap gens de mal aquesta noticia, Entre els dos ens anem estirant mutuament, l'Aleix pujant i jo baixant quan el meu genoll i el quadriceps de l'Aleix ens ho permeten. Arribem al penúltim avituallament i ens diuen que queden 3 pujadetes curtes però intenses, les ganes d'arribar ja són bastant considerables però poc a poc anem fent i arribem a l'avituallament de Can Valls d'Olzinelles, a només 3'5kms de meta, la cosa ja pràcticament està feta i pràcticament ho fem tot corrent menys una pujadeta també curta i intensa. Així l'Aleix, el gos que porta uns 30kms amb nosaltres i jo arribem a Vallgorguina  i creuem el mateix arc on 17h i 5 minuts abans s'ha donat la sortida.

Moltíssimes gràcies al Sergi i als seus pares per allotjar-nos una vegada més a casa seva i pels ànims rebuts i a la família de l'Aleix per estar allí quan els kms és feien cada vegada més llargs. A l'Agustí de Lo Corriol pels consells i ajudar-me amb el material i l'alimentació, a  la Núria de Ph-Quirogel per facilitar tant la recuperació i que ja tingui ganes de no estar quiet, A Pau per explicar-me com fer el pà de dàtils i puguer emportar-me alguna cosa de menjar més natural i en definitiva a tots aquells que dia a dia feu que estigui motivat per continuar creixent com a persona i com a esportista.

Valoro molt positivament aquest primer Ultra de la temporada, ja que m'ha servit per aprendre una mica més de mi mateix i de com administrar les forces de cara als propers objectius de la temporada. He vist petits errors que espero corregir i fer unes bones curses a partir d'ara, encara que veig que falta molt de cap per a estar les mateixes hores sense la companyia d'algú que conegui. Així que gràcies també a l' Aleix per ajudar-me a fer més passables les hores.

CURSA DEL PASTISSET

Aquest cap de setmana passat vaig posar-me el primer dorsal del 2015, i tot hi no saber ben bé com estaríen les cames ja que el dissabte vam sumar 30kms amb la companyia d'Aleix i Ferran, la veritat es que vaig sorprendrem de les bones sensacions que vaig tenir. Vaig sortir pràcticament al darrera de tot ja que no tenia intenció d'apretar, simplement volia fer un bon entrenament de cara a l'Ultra Trail Montnegre-Corredor d'aquest proper cap de setmana.És dona la sortida i sense voler-ho i notant que les cames han recuperat del dia anterior ràpidament vaig passant corredors fins que al poc de sortir del poble atrapo a Gemma Colomé, decideixo quedar-me amb ella i amb Elena. Ja dins al barranc, encara que em noto comode al ritme que anem no hi ha manera de baixar les pulsacions que estàn pels núvols. Sortim del barranc i deixem enrera a Elena, Gemma em diu que ha deixat marxar massa a Fanny. Fins pràcticament dalt a la Creu de Santos vaig amb ella, xarrant i amb bones sensacions.

 A poc de fer cim, ella se m'escapa i ja no li veure el pel fins a meta. Començo la baixada amb les cames rascades i sense saber massa bé per on anar fins que la sendera s'aclareix, a partir d'aquí a intentar anar prou ràpid com per a que no em passi massa gent i gaudir del tram nou de la cursa, amb compte quan toca pujar o planejar ja que em noto els primers simptomes de "calambre". He de beure més i menjar i a pocs kms de meta pareix que la cosa millora una mica, encara que vaig bastant fus ja intento no afluixar el ritme, pràcticament tot es baixada i els trams de pujada es poden correr, poc a poc però es poden correr, amb algunes passes caminant que les cames ja no estan per a molt de trote.

Una vegada més agraïr el suport de PH-QUIROGEL, LO CORRIOL i tots els amics i companys pel suport rebut. Cada vegada m'ho passo millor i quan una cosa la fas a gust és nota. Propera parada ULTRA TRAIL MONTNEGRE-CORREDOR amb l'Aleix i el Sergi.

MARATÓ DE DONOSTIA

Aquest cap de setmana gràcies a l'art que té el Sergi per enganyar a la gent per a correr, hem estat amb ell, l'Aleix i uns quants companys més del Triatló Vallirana a la marató de Donostia. De la ciutat pràcticament no vam tenir temps de veure res ja que vam arribar-hi el dissabte a la tarda, però pel poc que he vist puc dir que val la pena quedar-s'hi uns dies.

Diumenge la sortida era a les 9 i teniem l'hotel pràcticament a tocar de l'estadi d'Anoeta, lloc on finalitzava la prova. La sortida era uns metres més avall però també molt prop. Ens vam axecar aproximadament a les 7 per esmorzar amb calma i tornar al llit una estona més. A les 8:15 vam baixar a recepció on havíem quedat amb la resta de companys per anar cap a la sortida.

De camí a la sortida m'acaben de convençer per sortir amb la llebra de 3h, així que deixem correr la tàctica que volia utilitzar i passem a una altra que podria resultar bastant "kamikaze". A les 9 es dona la sortida puntualment i els 3 intentem no allunyar-nos massa de la bicicleta de la llebra, que a estones no va al ritme que toca. Al cap d'un parell de kms l'Aleix i el Sergi tiren més endavant i jo em quedo amb el grupet de 3h.

No m'obsesiono en anar enganxat a ell i simplement l'utilitzo com a referència, intento portar un ritme alegre però relativament comode, fins i tot alguna estona vaig una mica per davant d'ell aprofitant que fa una mica de baixada. Els kms passen ràpid i amb poc més d'1h 30 ens plantem a la mitja marató, aquí ja afluixo una mica el ritme i intento conservar una mica les forces que queden.

La segona volta és pràcticament igual a la primera, i dins al tunel veig a l'Aleix que està relativament prop, continuo al meu ritme i al passar per l'estació aprofito per anar al servei. La paradeta em va bé i torno a arrancar amb les piles una mica recarregades. Passem el km 30 i de moment encara continuo prou bé, i en arribar al 32 més o menys veig a l'Aleix, l'animo i intento que s'agarri a mi però malhauradament ha topat amb el conegut mur.

Cada vegada els kms passen més lents, intento no afluixar el ritme i si puc correr amb algun grupet que m'estiri procuro anar tapat dins del grup. ja es veu molta gent caminant i sent ajudada a estirar per voluntaris de la cursa i per membres de la Creu Roja. Per sort el meu cap només pensa en continuar corrent a bon ritme i cada cop Anoeta està més prop.

Si durant tota la marató, tot i la pluja del final, el públic no ha parat d'animar, per cert amb un bon nombre d'estelades, el tram d'adoquins que hi ha entre l'asfalt i l'estadi és encara més espectacular, encara no hem passat el km 42 però ja no són les cames o el cap el que ara ens fa apretar fort les dents cap a meta. 3/4 de volta per la pista de l'estadi intentant apretar i cremar els últims cartutxos que queden i per fi puc deixar de correr ja, faig unes poques passes caminant i he d'agafar-me a una tanca publicitaria mentre vomito, s'aproxima un membre de la creu roja per preguntar si estic bé i quan ja he tret tot el que tenia que treure veig al Sergi que tot just acababa de recollir la medalla i l'avituallament. Quina bestia, ha baixat de 3h amb tot el que porta a les cames...

Ja per acabar i no fer-ho més llarg felicitar a la resta de companys, especialment a l'Aleix pel seu bon debut tot i els cops de cap que es va pegar contra el mur, és un lluïtador i no me'n va quedar cap dubte quan vaig veure l'esforç que feia per enganxar-se a mi. A la proxima estic convençut que em passarà la mà per la cara. Al Sergi no se si felicitar-lo o no escoltar-lo més peró moltíssimes gràcies per fer-me escollir l'estrategia suicida, sense ella segurissim que hagues fet més de 3:10 i ara no podria dir que tinc 3:07.26 en la mítica distància dels 42195m.

Donar les gràcies a l'equip de Ph-Quirogel per fer que les cames s'estiguin recuperant tant ràpid, a Agustí de Lo Corriol i a Carlos de Recusport per aconsellar-me amb el material i els gels i en definitiva a tots aquells que dia a dia confieu amb mi i em doneu suport per continuar millorant dia a dia.

TRIATLÓ PONT DE SUERT + CURSA DELS COCONS

Dissabte 5 de juliol tenia que ser la data marcada per acabar la temporada, però degut a la suspenció del Monegros Man 226 ens vam veure obligats a canviar de plans. Potser Roberto tenia raó de que no teniem el ritme per fer un olímpic però vam carregar pataquets i cap a Pont de Suert. Nomes pel paisatge ja val la pena anar cap amunt i si a sobre podem competir encara millor.

 Així que diumenge al matí desprès de deixar les sabatilles a la T2 i les coses de la bici i la bici a la T1 ens vam enfundar el neoprè i cap a l'aigua. 1500m de natació en aigua dolça a un embassament del Pirineu, sortida a peus de Roberto durant uns 30" i a disfrutar a la que vaig veure que el ritme era massa elevat per a mi. Un parell de traguets d'aigua més tard sortim de l'aigua i amb el cap més "pallà" que aquí pugem a la bici. Començo a pedalar al mateix moment que un altre triatleta amb el que a relleus anem passant gent fins que un parell de triatletes més s'enganxen a roda i es crea un grupet de 4.

 Continuem pujant en direcció a Erill la Vall on trovarem el punt de gir. Pujada molt rodadora fins a la rampeta final que ens permet anar tota l'estona amb la paella carregada i jugant amb els pinyons. A l'última rampeta el triatleta amb el que he anat tota l'estona i jo ens escapem del petit grupet i emprenem la baixada junts, enganxem a un altre corredor amb bona pota per rodar i a relleus anem els 3 fins a la T2.

Començo a correr a un ritme elevat pero sense tornar-me boig ja que vull intentar correr prou bé tot el 10000 i si em passo se que pot passar-me igual que a La Ràpita. el segment de cursa a peu consta de 4 voltes per un circuit de 2,5km que va desde la zona esportiva, passa per alguns carrers estrets de la població i per un passeig a banda i banda del riu sota l'hombra dels arbres que fan que correr sigui un plaer. ja desde la primera volta m'enganxo a una dona gran que s'ha enganxat a nosaltres al segment de bicicleta i em va marcant un bon ritmet quan als troçets de "llanito parriba" jo aniria un pelet més suau. Finalment al principi de l'última volta fa un canvi de ritme que no puc seguir i ja fins a meta donant-ho tot i disfrutant moltíssim d'aquest triatló, per a mi el més bonic que he corregut fins al moment.

El dinaret post cursa amb la familia de Roberto va acabar de donar-li el toc de diversió al cap de setmana. I que bo estaba tot, si no fos perquè vaig fartar com un animal hagues repetit encantadíssim.

I aquest dissabte aprofitant la proposta de Nuria, vam anar a correr la cursa dels Cocons, l'única cursa del circuit Terres de l'Ebre que es disputa en horari nocturn. La sortida era a les 21:30 així que els primers kms encara els vam fer de dia, a un ritme molt elevat sobretot al principi que en algun moment em va fer dubtar de si aquell era el ritme bo o petaria. 

Arribo al primer tram de sendera amb un lleuger aventatge respecte a Kiks, el meu màxim rival a les poques curses de muntanya que he corregut enguany (i això que som companys d'equip), però tant pronte tornem a entrar a la pista se'm posa al costat i em passa uns metrets fins que arribem a l'avituallament. Avituallem ràpid i continuem pujant per sendera ja, poc a poc es va fent fosc i tot el que puc correr ho corro, se que baixant és millor que jo així que si es vol enganxar al cul pujant que s'enganxi però no el deixare pujar comode.

Per fi es desenganxa i continuo pujant pero pensant que el tinc just darrere. Fem algun petit tram de baixada però no m'atrapa, finalment coronem i canvio piles a l'avituallament, ara amb més llum enfocant la sendera començo la baixada, tot el ràpid que puc però notant que en tot moment controlo on xafo. Tornem a pujar i encara no m'ha atrapat, pujadeta ràpida i donem a una pista que es farà llarguissima i amb algun tram curtet de sendera. Baixem prou alts de ritme i ens ajuntem el germà de l'Assis, un altre corredor i jo, i ja fins a meta practicament els 3 junts. Finalment vaig aturar el cronometre amb un temps de 2:34:52 i per fi guanyant a Kiks a una cursa de muntanya, però per damunt de tot disfrutant d'aquest esport i redescobrint el molt que m'agrada correr per muntanya i de nit, durant l'hivern ho faig per obligació com aquell que diu i potser no se valorar-ho prou.

Moltes gràcies a tots els voluntaris i organitzadors, a tots aquells que desde una banda o altra de corralito feu que tot aixó sigui possible, a Lo Corriol per estar allí fotent-me canya (ja t'arroplegare ja) i a l'equip de PH-Quirogel, que aquesta vegada degut a les ferides de la caiguda en btt del dimecres passat sols he pogut passar a saludar i no a gaudir de la recuperació.

CURSA DEL LLOP 2014

Un any més hem volgut repetir el repte de ser Llops, aquesta edició amb una manada molt nombrosa i amb molts amics formant part d'ella.

El llarg cap de setmana ja va començar divendres a la tarda amb l'entrega de dorsals, el briefing i deixar el material que necessitariem a l'organització.

Dissabte al matí, després de pegar més voltes de les que calien la nit anterior, vam començar ja amb el dorsal 600 a intentar ser llops, per endavant ens esperaven 170km per les carreteres del Baix Ebre, Ribera d'Ebre, Priorat, Baix Camp i Terra Alta. Els primers kms vaig poder aguantar amb un grupet fins a La Torre de Fontaubella, a partir d'allí i fins la baixada del Coll de Fatxes vaig anar sol. Un noi de La Ràpita em va agafar a la baixada i a roda d'ell vam enganxar a un company d'ell, un altre ciclista es va afegir també a nosaltres i per acabar el grup el meu company d'equip Liberto, que anava una mica més endavant que jo i pràcticament vam anar junts en tot moment fins a meta, esperant-me quan entre Miravet i Pinell hem quedaba despenjat del grupet.

La segona etapa va ser la cursa de muntanya del Riu al Mar, l'etapa que normalment fa la selecció de qui pot ser llop i qui no. Al principi vaig voler anar molt conservador, sense forçar massa ja que la baixada és pot fer molt llarga si apretes massa a la pujada. A mitant pujada però, la calor i el ritme elevat al principi de la cicloturista van passar-me factura amb algun moment de mareig i impedint que les barretes m'entressin. Amb més de 2h al cronometre vam arribar als ventiladors on ens esperava la sorpresa d'Ivan, avituallament, deixar la motxilla i canvi de sabatilles i a CORRER  amb Kiks i Oriol Macià cap a l'Ampolla que no ens podem encantar gens. Finalment a meta ens sobren uns 5' per "recuperar" de cara a l'última etapa del dia.

Pugem al kayak amb l'ajuda de Victor, Adrià i Carles i ens preparem per a la sortida, 16 kms són els que ens separen de la platja de Riumar, el mar està una mica mogut fins passat el far de la punta del Fangar, però tret d'alguna onada que m'entra per dintre del cubre casolà que hem va fer la meva mare no tinc massa problema. Poc a poc el mal de cul es va apoderant de mi i baixa molt el ritme, però anem bé de temps així que no cal preocupar-se fins que per culpa de despistar-me momentaneament vaig a l'aigua, però puc pujar sol abans que arribi la motora de la Creu Roja que tenia uns metres més endarrera atenent a un palista que tenia problemes amb el timó i puc continuar amb 4 dits d'aigua fins a meta.

Final de l'última etapa i cap a l'hotel, dutxeta i massatget i a sopar. Fa goig una taula de llops tant llarga, i desprès de sopar cap a l'habitació a preparar-nos  per al dia següent mentre comentem la jornada amb el meu company d'habitació, quin crack el Sergi.

Ens despertem a les 4:55, hem dormit els dos prou bé i baixem a esmorzar, l'ambient entre els llops ja es d'estar fent broma de bon matí, millor començar amb bon humor tot i la matinada. 

Passades les 6 del matí es dona la sortida a la primera etapa del dia, els 24 kms de riu que separen Jesus i Maria de Tortosa, i per si amb les algues no n'hi habia prou, aquest any el vent s'ha sumat a la festa, bufant d'una manera extranya que feia que molts cops no sabes per on portar el kayak, i per arrodonir-ho amb el timó inmobil.litzat degut a que el dia anterior vaig trencar un cargol quan vaig bolcar. El mal de cul també ens va afectar a la majoria en aquesta etapa.

Temps de sobres per menjar i fer-me un massatget i a per la mítica pujada a Caro, pel que tinc entés, la mitja marató d'asfalt amb més desnivell de Catalunya. Fins a Carreretes vam anar bastant tranquils i a partir d'allí anar fent al meu ritmet, sempre acompanyat del meu amic Agustí, culpable d'algun dels meus reptes, persona amb la que els kms es fan sempre menys pesats. Moltíssimes gràcies per acompanyar-me en aquest repte i per estar a l'arribada de l'Ampolla i de la BTT. Arribem al Portell i fins a meta continuem fent, crec que tot corrent, i ens passa Kiks com una bala, sense saber d'on ha sortit aquest boig amb aquesta força si fa un moment ni se'l veia? Passem el Pous de la Neu i últim repetxonet fins creuar meta, curt però intens.

Mentre Núria li acaba de fer el massatge al Jordi Pàmies aprofito per menjar i beure una mica amb calma, massatget, canviar-se i cap a la sortida de la BTT, l'última etapa que ens separa d'aconseguir l'objectiu de tornar a formar part de la manada.

És dona la sortida i al nostre ritmet anem pujant poc a poc a la Mola, a trams patint una mica, les cames ja noten el cansament acumulat durant tot el cap de setmana. Arribem a Terranyes i la veritat és que el poc que he axecat la vista del terra ho he disfrutat, sort d'això que si no... Entrem a una sendereta que fa una lleugera baixada, molt fàcileta, però a la que sortim del bosc i la sendera encara cap a baix la cosa canvia radicalment, per a mi i l'Oriol és massa tècnica i pràcticament la fem tota a peu, se'ns fa llarguíssima però per fí fem cap a la pista de baixada, ara la velocitat puja una mica però a cada repetxonet per petit que sigui, els dos esbufeguem. Passem Horta i continua la baixada, i de cop la pista torna a pujar molt empinada fins que es transforma amb un altre sender, continuem uns metres fins que ja no podem ciclar-la per falta de tècnica i xispa a les cames i toca continuar a peu. la calor apreta fort i el temps va corrent, en alguns moments, fent càlculs ràpids fins i tot ve al meu cap la possibilitat de fallar a l'última etapa com al 2011, però se que passi el que passi he de continuar, pedalant tot el que que pugui, ja que els últims kms seràn de baixada i el tram pla del canal. Passem la carretera de Prat de Compte a Horta i comença l'última pujada, vaig molt fet pols i no puc seguir el ritme de Liberto que ens ha atrapat i el d'Oriol, Ivan es queda amb mi i al menys no vaig sol, ens hem quedat els últims de la cursa però no m'importa, l'únic que vull es entrar dins del temps. Per fi arribem dalt, l'Oriol està assegut a una cadira esperant-nos, avituallo bé i durant la baixada del Montsagre em refaig, carretera fins al canal Xerta-Sénia i a roda d'Ivan fins al Terrapicó, allí passem Oriol i jo davant i ens diuen que disfrutem del moment, entrem a Tortosa per la via verda i tal com habia parlat amb l'Oriol, al mercat paro a posar-me la camiseta per entrar a meta.

He d'agraïr moltíssim a tots aquells que sempre feu que les coses siguin més fàcils, podría dir molts noms i seguríssim que me'n deixaria molts més. Als companys del triatló per tot el seguiment que vau fer de la cursa, als que estaveu allí físicament com als que preguntaveu per les xarxes socials, va ser brutal llegir TOTS els missatges. A Núria i Enric per estar a tot arreu preparant bidons i el que fes falta, tenint una taula parada amb menjar entre etapa i etapa i pels massatges i l'aplicació de PH-QUIROGEL per fer menys durs els primers kms de les etapes i facilitar la recuperació entre elles. A RENDIMENT-RACE pels bidons de sals i recuperador que ens van preparar la Núria i l'Enric. A l'Agustí LO CORRIOL per tot el que he après i em queda per aprendre amb ell i aconsellar-me sempre perfectament en l'elecció de material. Als voluntaris i organitzadors per preocupar-se de que estiguessim ben cuidats. A tots els que vam intentar ser Llops per ser una gent COLLONUDA, desde els que venieu a disputar-la fins als que en acabar en teniem molt més que suficient.

També m'agradaria aprofitar unes línies per demanar més implicació per part de les institucions per fer menys difícil l'organització d'una prova amb l'atractiu tant gran, tant per territori, per historia, com per misticisme com te La Cursa del Llop. No la deixeu perdre sius plau.

En definitiva i per l'entrenament que he portat enguany, objectiu més que aconseguit, sense una peça fonamental per a la nostra manada però aixó no vol dir que ens oblidem de tu. Pau no tinc cap dubte que algun dia seràs LLOP, és una assignatura que tens pendent. No se si tindre el privilegi de recollir una platera al teu costat o no, el que se segur és que d'una forma o altra vull estar allí per compartir aquesta experiència.

DOBLE OLÍMPIC TERRES DE L'EBRE

Ahir diumenge vam començar la temporada de triatló amb una de les competicions de casa nostra, el doble olímpic de les Terres de l’Ebre que com l’any passat tornava a tenir el seu centre d’operacions a Sant Carles de la Ràpita.

A les 8 i uns pocs minuts del matí es donaba la sortida del segment de natació en el que els triatletes teniem que recorrer 3000m repartits en dues voltes a un triangle. Al principi no em vaig sentir molt comode i em costaba molt mantenir el rumb correcte, però amb el pas dels metres van anar millorant les sensacions i la orientació. Vaig sortir de l’aigua amb un temps d’1 hora 9 minuts i amb més de 3800m al Suunto. Transició bastant lenta i a pedalar.

La bicicleta constava de 3 voltes a un circuit de gairebé 30km, on els primers 10km aproximadament teniem el vent de cara fins a Amposta, desprès giravem en dirección als Muntells amb el vent de culo on es rodaba a molta velocitat i amb tot carregat en algún momento i tornavem a girar per tornar de cara a La Ràpita amb un fort vent lateral on la gent de fora i sobretot els que duien roda lenticular van patir una mica menys que els del “terreno” o al menys aixó es el que em va pareixer a mi ja que en aquest tram solia passar a diversos competidors amb relativa facilitat, això si, sempre amb la cabra de costat i acoplat sempre que podía. Potser apretant un pelet més del que toca vam entrar a la T2 amb un temps de 2 hores 52 minuts.

Transició rápida i a correr, controlant el ritme al GPS, sortint a 4’05/km molt més ràpid del que tenia marcat a la meva estrategia, intentant frenar però no hi había manera, les cames anaven soles i quan encara no duia ni mitja volta ja van apareixer els calambres, estiro una mica i continuo més poc a poc però corrent amb males sensacions i talonant moltissim i per arrodonir la festa la panxa una mica revolta, decideixo canviar la pantalla del GPS i anar controlant sols els Kms per saber quan toca menjar. Poc a poc les sensacions van anar millorant una mica i vaig talonar un poquetet menys però no suficient encara per correr comode del tot i quan vaig adonar-me ja estaba a l’última volta per aturar la cursa a peu en un temps de 1 hora 36 minuts i el crono total de la prova amb 5 hores 38 minuts.

Ja per acabar donar les gràcies a tot el públic assitent, pels ànims, especialmente als coneguts, amics i familiars, que encara que a molts no us veigues (per anar una mica “loco”) vaig sentir els vostres ànims, i també agraïr als companys d’equip per la pinya que fem i la xalera que desprenem allà on anem. Agraïr també a LO CORRIOL per l’oli per posar-me el neopré i la crema antirossadures, el tracte i l’atenció cada vegada que entro a la botiga i a l’equip PH-QUIROGEL per fer que la recuperació sigui més fácil alleugerint el mal de cames amb aquella frescoreta tant característica.