dimarts, 14 de maig de 2013

X IRON CAT

11 de maig del 2013, una data que 7 TRIATES teniem marcada al calendari, per a alguns un triatló de llarga distancia més al currículum, per a uns altres el nostre debut en distància IRON MAN (com muda poder dir això). El dissabte abans ja vam anar a entrenar una miqueta pel territori Iron Cat, i dimecres vam tornar-hi, i ja es respiraba ambient de triatló, gent de fora pedalant per les carreteres del Delta entre l'Ampolla, Deltebre i Camarles i alguns corrent pel passeig per on ens esperaven 42,2km de cursa a peu i a més d'un d'algun rato de walking death.

Divendres per a variar va ser un dia de nervis, al cap només tenia una cosa, 226km al dia següent. Al matí vaig baixar a La Ràpita en Carles a fer una visiteta a Agustí a LO CORRIOL (gràcies per l'antirosadures i "l'oli" per posar-me lo neopreno, me va anar de conya). A la tarde cap al briefing en Marc Treso i Carlos Asín. A part dels companys d'equip poques cares coneixo, no es com a les curses de muntanya o al rem on coneixo a casi tothom.


Dissabte matinada de la bona i a les 6 i poc a fer cua per entrar a boxes a deixar el material. Dins a boxes a diferència del doble olímpic no tardo gens en trobar el meu lloc. Ja sortint i fora de boxes començo a trobar als companys, els nervis poc a poc van desapareixent pero no ho faran del tot fins que no es done la sortida i estigue dins l'aigua.


A la sortida em poso bastant enrera, prefereixo fer la natació tranquil passant a qui tingue que passar i que passe qui tingue que passar amb el minim de cops possibles. Durant les 3 voltes vaig molt comode i els 3800m passen bastant ràpids, avui no he pegat a cap company d'equip i sols he rebut un cop, m'han tocat i he tocat peus més d'una vegada. Quan sortim de l'aigua portem més d'1h 9 minuts, no me noto fatigat, bé bé molt millor del que mai hagues pogut imaginar


Transició amb tranquilitat sense voler correr, deixo el gorro i les ulleres, m'acabo de treure el neopre, gel cap a dins i agafo una barreta per menjar quan surtigue de l'Ampolla, ulleres i casc, sabatilles i a pedalar. en pocs metres accelero la cabra pero no vull sortir a fondo que queden 180km de pedals encara. Ànims de ma mare i coneguts, bec per treurem una mica la sal de la boca i en arribar a la rotonda de l'Hotel Flamingo el bidó dels acoples salta, el xafo amb la roda de davant i vaig a terra, el genoll i la cadera piquen a terra i mil.lesimes més tard l'esquena es la que va fregant pels adoquins. M'axeco el més ràpid possible i aparto la bicicleta a una vora, 2 senyors de l'organització em recullen els bidons mentre em pregunten si estic bé i si vull que avisen a una ambulancia, no no estic bé, sols fa una mica de mal l'esquena. Un d'ells veu gotes de sang a terra i veu que el colze esta sangrant, tornen a preguntar-me si vull que avisen a l'ambulancia i la meva resposta torna a ser negativa, els dono les gracies i torno a pedalar, si he de plegar que sigue en motiu, pero sense intentar-ho no puc deixar escapar esta oportunitat de ser FINISHER.


Durant la primera volta no m'acabo de sentir comode, suposo que es cosa de la caiguda que m'ha espantat una mica, però dona goig anar veient als companys que portes pel davant, David Gas pareix un animal pedalant, molt endavant i super concentrat, Treso tambe molt concentrat pero respon en algun crit dels seus de vikingo quan sent que l'animo i Enric,... que gran este home, pareix que vaigue de passeig pero ves-li detràs. Per darrera Kiko i Angel van retallant-me metres poc a poc però m'alegra veure que fan bona cara i Liberto quin animalet també, quina bici va fotre l'animal, espectacular.



Les 3 primeres voltes passen molt ràpides, ja portem 90km, les cames funcionen, les sensacions de la primera volta han desaparegut i ja torno a ser el mateix de les últimes setmanes. Toca continuar aguardant que tot just portem la meitat de la bicicleta, queden 90km més i en baixar de la bicicleta 42,2km de trote coxinero si aguantem. Passa la cuarta volta, 120km i comença a fer una miqueta d'aire, en contra de l'Ampolla a Deltebre i de Camarles a Deltebre, la resta del circuit pega majoritariament de cul. Crec que va ser acabant la cuarta volta que vaig notar com algú em tocaba la cuixa per la part de dins, em giro i veig a Gas, jajaja ja m'ha doblat i te ganes de caxondeo. La cinquena volta comença a fer-se dura, durant un dels moments d'acoxar el cap i continuar pedalant sense mirar les llargues rectes del Delta em creuo en Liberto i el tio es fot a cantar. Per un moment penso: - Que cabron si va cantant! Va sobrat! Treso que esta a la sisena volta tambe em doblara. Començem la sisena i última volta, l'aire ara pega més fort, ja van dir-ho al briefing que els que més "pillen" són els que no tenen tant bona bici. En donar la volta a Camarles, Rafa Flores em diu que no m'acalente i busque facilitat de cames, per primera vegada poso el plat petit a la cabra, si si, per pla i en plat petit, a jugar amb els pinyons. A Deltebre, ja encarat cap a boxes amb el vent espentejant torno a ficar plat i ja cap a meta amb soltura, sense forçar, acabant les sals que queden al bidó i la coca cola del bidó que he agafat al principi de la volta. Bé ja queda la marató i ja està, que em costarà? 4 hores i poc? Això ja està fet, encara que sigue trotant i caminant a ratets segur que acabem.



Paro la bicicleta abans de la bandereta de la jutge, poso peu a terra, axeco la cama i no m'agafa cap calambre, PERFECTE! podrem correr bé! Trotant poquet a poquet amb les sabatilles de la bici als peus, intentant no patinar torno a entrar a boxes, ara el sol pega fort, deixo la bicicleta al lloc, substitueixo el casc per la gorra, les sabatilles de la bici per les asfalteres, em prenc un altre gel, em poso cremeta mentre Roberto crida que espavile i em pose a correr, li pregunto si me coura si poso crema a la ferida i diu: -Pues claro que te courà melon! em fa riure, es bo tindre ganes de riure encara. Kiko i Angel no fa molt que han començat a correr tambe i cada vegada els vaig retallant més troç poc a poc, Em vaig creuant amb la resta de companys, Gas super concentrat, Treso amb el cap de canto i dient que no però les seues cames no afluixen ni un moment, i Enric continua fent bona cara com si no passes res, em dona ànims veure'l així, Angel i Kiko van els 2 junts i cada vegada més prop, si no falla res fare més d'un troç amb ells. No he d'obsesionar-me en intentar "caçar-los" he de recordar que les cames no estan fresques i encara que ara me note bé queden molts kms encara.


La primera mitja marató passa bé, aconsegueixo contactar amb Angel i Kiko, i fem alguns kms junts, la gent ens ànima moltíssim, suposo que es fa extrany veure a 3 membres d'un mateix equip corrent junts desprès de tantes hores. La cuarta volta se'm fa una mica pesada, s'està començant a fer llarg i a la panxa li costa d'entrar el menjar i el beure, tinc una mica de ganes de vomitar i en algun moment em passa pel cap que si la cosa va a més jo mateix m'ho provocare per veure si la cosa va millor, Kiko ja ens ha fotut l'hachazo i es impossible seguir-lo. En començar la cinquena i penultima volta les sensacions poc a poc van millorant, puc tornar a menjar i beure sense patir, no ha sigut necessari fer parada tècnica per la panxa. Al cap ja tot són pensaments positius per no parar de correr les 2 voltes que queden, són 14kms fins a meta, 14 kms d'aguantar la tentació de caminar, de no convertir-me en un cadaver, en un walking death com bromegem amb Angel, ja portem un ratet veient-ne a més d'un que s'ho està passant malament. Els kms van passant, cada vegada més prop de meta, última polsera negra, em pregunten si ja toca blanca, no no encara no una volteta més i prou, ja queda poquet. Continuen passant els kms, tornem a passar per penultima vegada per dins a boxes, última volta per disfrutar, pensar en tot el viscut durant tantes hores, els companys que han corregut, els que han estat animant, els que no han pogut estar però m'han donat el seu suport, passa bastant ràpida, polsera blanca, vol dir que queda tornar a la punta de l'espigó i cap a meta, en algun moment la llagrimeta està a punt de caure, el moment que habia somiat alguna vegada desde fa uns 3 o 4 anys s'estaba a punt de fer realitat, el meu primer Iron Man estaba a tocar dels dits o hauria de dir dels peus? Passo pel control de l'espigó per ultima vegada, en 1km aproximadament tot s'haurà acabat i en molt més bones sensacions del que hagues pogut imaginar, tant per la distància com per la preparació que he fet enguany.


He de felicitar a TOT l'equip TRIATE i donar-los les gracies per ser un gran equip, que pel poc temps que portem junts l'ambient que hi ha es perfecte, felicitar especialment a Marc Treso, David Gas i Enric Boldú per la magnifica competició que van fer, aconseguint fer pujar a l'equip al 3er lloc del podi per equips. Als novatos per aconseguir el repte de ser finishers, i donar les gràcies a tots aquells que ens heu animat, impossible nombrar-vos un per un perquè no acabaria mai i segurament a algú em deixaria de posar a la llista.