PARADETA I "FINAL DE TEMPORADA"

Han passat uns mesets desde l'última actualització. Ho he anat atraçant però per fi me disposo a fer un breu resum dels 4 últims dorsals de la temporada. 3 d'ells els tenia marcats desde el principi, i l'altre vaig tenir l'oportunitat de formar part d'un equip potent per al triatló Half del Trilimit de Deltebre.

TRILIMIT DELTEBRE:

Desde la marató de Barcelona no habia fet absolutament res, pràcticament un mes sense correr, i aquella mateixa setmana vaig rebre l'oferta per part de Roberto de formar equip amb ell i l'Alex. Un dia de rodar i un dia de "miniseries" i al lio. L'Alex surt segon del segment de natació i li dona el relleu a Roberto que arribarà a anar just darrera de la moto de la bandera roja, finalment el passarà el guanyador de la general individual (una maquina). Surto a correr controlant el ritme quan ja ho han fet uns quants del short i el primer del half, i fins al km 7 aconsegueixo mantenir la primera plaça però el corredor de l'equip Where Is The Limit Zaragoza que ha sortit uns 3' més tard m'agafa, intento seguir-lo uns metres però veig que el seu ritme és molt superior així que a intentar mantenir el ritme que duia i mantenir la segona posició. Satisfet per poder marcar un bon segment tot i no estar en les millors condicions i patir més de l'esperat durant els últims kms.

HALF L'AMETLLA:

La setmana següent vam anar al Half de l'Ametlla de Mar. Triatló que em serviria per veure com estaba de cara a l'Ironcat. Com era d'esperar les sensacions no van ser massa bones. Segment de natació amb calma, sortint amb un temps similar al de l'any passat que va fer-me pensar que no estaba tant malament. Durant el segment de bici la cosa no va anar massa bé, "de mal en peor". En algun moment vaig arribar a pensar fins i tot en abandonar, però ja que estavem allí pos a aprofitar-ho com un entrenament. Surto a correr amb més calma del normal i les sensacions no són tant dolentes en aquest segment, però esta vegada no ho dono tot, a passar-ho bé i prou.

IRONCAT:

Un dels grans objectius de la temporada, amb una mica més de preparació, no tota la que voldriem però psicològicament molt motivat. El dia de la prova una mica de nervis com és normal, però vam saber controlar-los i ens va sortir un dia pràcticament rodó. Natació uns minutets més lenta del previst, bicicleta molt ràpida i sense cremar molta cama i a la marató... problemes de panxa desde la segona volta que van fer-me parar per anar al servei un parell de vegades i vomitar un parell de vegades més. Que voleu? no pot ser tot f'àcil a esta vida. Malgrat els problemetes a l'hora de correr molt satisfet de com va anar en general el dia i satisfet de quedar-me a menys de 2 minuts de l'objectiu de baixar de les 11h. TORNAREM!

LUCHON-BAYONNE:

Últim objectiu de la temporada, com ja vaig dir, més que un objectiu un viatge, cap temps marcat, simplement completar-la en un dia i XALAR A CADA PEDALADA. Molta historia en poc més de 300kms de carretera, i es que desde el 21 de juliol del 1910 ha donat temps per ploure molt. Passo el control de Bagneres de Luchon un minutet o dos més tard de les 6:30 del matí, surtim del poble amb 3 nois més de Lleida i enfilem el primer port de la jornada amb molta calma, la primera meitat la farem tota amb molta calma i no serà fins a l'Aubisque que hem despedire finalment dels lleidatans. Portarem 5 ports a les cames, Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. haurem passat moments d'anar de curt com a la pujada al Peyresourde, moments d'anar dins als nuvols, com a la baixada del Tourmalet, i moments d'anar completament xop i tremolant, com a la baixada de l'Aubisque. Durant els següents kms és formarà un grupet de 8 que anirem donant-nos relleus fins que esn enganxarà un pilot d'entre 50 i 70 randonneurs més, la majoria bascos. El bon grup per no soltar-lo fins a Bayona. Encara que un dels bascos es marque una serie a 40km/h portant al menys la part del davant del pilot en fila de un. Però allí vam aguantar i es que com va dir-me un noi quan la cosa es va calmar: "Cualquiera para a mear ahora". No li feia falta raó tampoc al francés que va dir-me "crazy spanish people" quan vam entrar al gran grup. Al record queden també les apretades per intentar no desenganxar-se del grup als repetxos ja en terreny de la part francesa del País Basc. Dona goig vore que amb tot l'estofat a les cames, estes encara responen bé.

Podria fer-ho molt extens, i es que la Luchon-Bayona no és un repte normal, la Luchon-Bayona és un viatge. No és resumeix sols al moment de pedalar, és tota una experiència desde el mateix moment que carregues la bicicleta al cotxe. Aquí també hi tornare, no se quan, potser sóc un senyor gran com el francès que dormia a l'habitació del davant, que com va poder, va fer-me entendre que volia que el despertès a les 4 de la matinada. O potser amb bona part del club, en dos dies, com els de Basauri amb els que vaig estar fent unes cerveses per la tarda, que fins i tot duïen un camionet de suport, o potser en un grup més reduït com els 7 bascos del primer grup passat l'Aubisque, amb una furgona d'assistència, o a pelo com el grup del company del bus, 3 amics, dos cantabros i un català. Sigue com sigue, tant si és en manada com si és com a llop solitari.

 
Agraïments a l'equip de PH Quirogel, de LO CORRIOL i als amics i familiars per fer més planers estos últims mesos una mica extranys entre el meset de parada completa i la tornada a l'activitat. Algo ha canviat dins meu en este període de temps que m'ha fet apreciar encara més allò que faig. Ara a continuar caminant.

MARATÓ BARCELONA 2016

Nervis, això és el que sentia diumenge al matí. Sabía que si tenia un dia gairebé perfecte no era impossible l'ambiciós objectiu de baixar de 3h en marató, peró no podia fallar res, controlar l'alimentació, sortir ben prop de les llebres, que la panxa no ens jugués una mala passada... algunes coses que és poden controlar i altres que no són controlables. 

Dissabte al matí habia quedat amb el Santi a l'estació per marxar cap a Barcelona, una estona de xarrar, una estona de llegir una mica i en arribar a bullir pasta per dinar. A la tarda després de recollir el dorsal i donar una volta per l'expo amb el Santi i la Inés, vam anar a fer un parell de cerveses amb les joves promeses i a l'hora cap al japo a sopar. Ja amb la panxa plena, a clavar el dorsal a la camiseta i deixar-ho tot preparat i a descansar. Com de costum, la nit abans d'un gran repte em costa una mica adormir-me i pego unes quantes voltes, però puc dormir. 

M'axeco a les 6 i amb calma esmorzo i em vesteixo, i passats uns minuts de les 7 surto de casa el Santi per anar cap a la sortida. Els nervis es van intensificant i cada vegada al metro hi ha més corredors. Arribem a plaça Espanya i em dirigeixo cap al guardaroba per treurem el xandall i deixar la motxilla.

Uns 20 minuts abans de la sortida entro al calaix que em pertoca, el de -3h, just darrera de la elit, i allí continuo l'escalfament pegant voltes com fa la majoria de la gent. Poc a poc es van plenant els calaixos i ens anem preparant per a la sortida, Estic nerviós, i intento respirar tranquilament per relaxarme. 

Es dona la sortida i intento no separar-me de les llebres, el ritme és una mica elevat, algún moment puntual per sota de 4'/km, em preocupa passar-me però en cap moment em separo d'alguna de les llebres, els kms passen ràpids i ningú parla, sols les llebres, però majoritariament parlen entre elles, més endavant parlaràn més amb la resta de corredors, sobretot quan s'aproxime el temut mur. 

Passem la mitja marató amb un bon coixí de segons que en algun moment em fa pensar en relaxar-me, però per si de cas prefereixo anar una mica més forçat i seguir als Pacemaker. Ens apropem al km 30, i amb ell al mur, però no serà fins al km 37'5 aproximadament quan les llebres se m'escaparàn uns metres que ja no podre recuperar, poc més de 4kms pensant en les últimes paraules que he sentit a un d'ells, "Ahora a saber sufrir" i no li falta raó, noto com apreto fort les dents i lluïto per que el ritme no es dispare excessivament. Calculant mentalment el marge que tinc i amb l'ull clavat al gps entro als últims 2kms, menys de 10' i tot haurà acabat. Últim km picant cap amunt i a punt de traçar l'últim revolt algú desde el públic em crida i em diu que aprete, és David Fibla. Recta de meta, feina gairebé feta, és fa llarga, però la sensació de dolça agonia la fa divertida, crit al vent i per fi la meta. 

Em costa assimilar el que acabo d'aconseguir, acabo de rebaixar en més de 7 minuts la meua anterior millor marca personal, i per arrodonir-ho baixant de les 3h, recullo la motxilla i el primer que faig és trucar a l'Agustí, a Pau i a casa, la feina és meua per no posar-me a plorar de l'emoció. Encara que les últimes setmanes han sigut una mica més tranquiles del que hagués volgut degut a una petita molestia al genoll esquerre, molt molt molt satisfet del treball fet durant aquests mesos i molt agraït a tothom que m'ha acompanyat en aquest petit camí cap al primer dels objectius de la temporada, amics, familiars, gent de Lo Corriol i Ph-Quirogel.

Ja per acabar m'agradaria tenir un petit record per al meu veí i amic Martí Cartoixa, que també va correr l'edició del 2011 igual que jo. Enguany la teva familia no estava animant, però casualitats de la vida o no, quan vaig passar per on aquell any els vaig veure animant, a l'mp3 sonaba la cançó que sonaba a megafonia quan vaig creuar la meta. No sabia si ho aconseguiria, peró tenia clar que tenia que intentar baixar de les 3 hores per dedicar-te aquesta "victoria" personal, Martí, el crit al vent creuant la meta va per tu. Gràcies per compartir els teus consells i experiències amb mi quan tot aixó no feia més que començar.