dilluns, 20 de maig de 2019

IRONCAT 2019

Aquest passat dissabte l'Ironcat arribava a la seva 15a edició, i desde fa uns quants mesos natros teníem la data marcada al calendari amb l'ambiciós objectiu d'intentar atacar lo sub 10h en llarga distància. Objectiu que finalment quedaria bastant lluny de ser assolit. Podría trobar un munt d'excuses per justificar-me, però los deures no estaven acabats i psicològicament no vaig estar a l'alçada del repte, així que primer que res agraïr als companys que tant desde dins com desde fora de la cursa van "obligar-me" a continuar quan lo més fàcil era plegar i marxar cap a casa derrotat. Dit això i ja amb prou calma, a explicar una miqueta com vaig viure este dia.

A les 6 del matí ja estavem a l'Ampolla per deixar el material a boxes, parlar amb amics i coneguts, posar-se el neoprè i fer-nos alguna foto, alguns amb cara d'il.lusió a la cara, altres amb careta de corderet que va cap a l'escorxador. Anar cap a la Platja de l'Arquitecte i fer unes braçades abans de la sortida. La temperatura de l'aigua és prou bona, millor que la de l'exterior, i de moment sembla que el vent encara ens respecta una mica i el mar està completament calmat.

A les 7 en punt es dona la sortida, per primera vegada en la meua vida intento sortir en un grupet i no vaig sol al meu rotllo (no tota la natació però si al principi i l'última mitja volta), això implica rebre algún cop a les dos primeres boies. També per primera vegada miro el crono al completar la primera volta i veig que vaig dins del previst. A la segona volta seré conscient de que comença a fer una mica d'aire i dins l'aigua això és tradueix en una mica de corrent. Tercera volta i m'agafen dos nedadors per darrere, m'enganxo als seus peus ja fins a dins al port però sense pujar la meua intensitat. Finalment surto de l'aigua en un temps d'1:08:12. Més que satisfet del primer segment, les glopades a la piscina han servit per a molt, potser tocarà tornar-hi i tot.


Transició millorable i a pel segment de bicicleta, per davant 180kms en la incognita de com és portarà l'aire. De camí cap a Deltebre, amb el vent de cul i sense forçar gens, la velocitat és bastant elevada, cosa que sols pot significar aire, i de Deltebre a Camarles realment serà quan pitjor ens tocarà, completament de cara. Bicicleta dura però crec que vaig tindre clar en tot moment que tenia que estalviar el màxim d'energia possible, "calma" amb el vent de cul, i quan el tenia de cara ben acoplat, cap amagadet (bona decisió sortir amb el casc de ruta i no amb el de crono ja que vaig veure'n a més d'un amb casc de crono amb la vista baixa i la cua del casc sobresortint per damunt de les espatlles, i jo hagués estat un més d'estos que treuen lo freno per dalt), i sobretot cadència sense importar si la velocitat en algún moment fins i tot baixa dels 24km/h. Durant les 4 primeres voltes vaig poder seguir estrictament amb els temps i quantitats de menjar i beure, però a la 5a volta ja va costar-me menjar i acabar-me el bidó de sals, durant la tornada cap a l'Ampolla vaig parar per veure si l'estona de peu mentre feia una llarga pixada m'ajudava a que s'estabilitzés una mica la panxa. No va ser així i als primers kms de la última volta em vaig veure obligat a parar per vomitar. Completo la volta sense menjar ni beure sals, únicament aigua. Completo el segment de ciclisme amb un temps de 5:20 segons el Suunto i 5:25 segons els temps oficials de la federació. Moltissimes gràcies a Albert Lopeandía per les rodes i a Albert Forcadell i Pau Trummer per fer-me els avituallaments.


Entrem a la T2 i l'objectiu no sembla impossible, "únicament" queden 42'2km on pot passar de tot, los que heu fet o heu vist això de la llarga distància ja sabreu que los John Deere aquí són los que se salven de pegar-se'la. Començo a correr i les sensacions són molt bones, corrent per baix del parcial previst i intentant no passar-me de ritme fins al km 17 o 18 aproximadament. Una altra parada per orinar i quan intento tornar a correr m'és impossible, de cop és com si els meus quadriceps s'acalambressin, camino uns quants metres i quan puc tornar a correr el meu cap ja està enfonsat, i del ritme que duia fins al moment ja ni pensar-hi tornar-lo a agafar. Veig com totes les opcions de ser sub10h s'escapen i ja no m'importa gens la marca o simplement acabar. De fet si no hagués tingut allí als amics, als meus pares, companys d'equip, la gent del Montbike, los del Cabrafreixet, i gent del públic donant-ho tot animant reconec que pel meu cap passava la idea de plegar. Per a mi ja no tenia cap sentit continuar patint esta mitja marató que encara me quedava. I ara estaria estirant-me els cabells si ho hagués fet. Gràcies a tots vatros vaig continuar esta eterna mitja marató, a ratos corrent i a ratos caminant per poder completar el meu tercer Ironcat.


Vaig marxar de l'Ampolla en MMP però no estava satisfet, tinc la sensació de que podia donar més, que a ratos vaig caminar quan podia correr, més lent del previst, però correr. Esta millor marca personal no sería la mateixa, i el sabor de boca tampoc. No descarto tornar-hi, he vist que l'objectiu pot estar a les cames, però obviament toca fer bé los deures tant a nivell físic, com encara més i tot a nivell psicològic per creure-s'ho fermament.


Moltíssimes gràcies a tots pel suport rebut durant estos mesos, a tots els companys de fatigues que m'han acompanyat durant el camí i donar l'enhorabona als companys. Ara que se cansen los que van a Lanzarote i a Niça. Molts ànims colla de maleantes. 

Fotos: Maria Jose Abella

dimecres, 8 d’agost de 2018

LA PURITO 2018

Aquest passat cap de setmana hem viatjat fins a terres andorranes per participar en la segona de les cicloturistes que teniem marcades al calendari per aquest 2018. Si la primera part de la "temporada" va estar encaminada cap al "pavé" de la Ronde Van Vlaanderen, la segona meitat ha estat centrada en acumular bastant desnivell per intentar patir el mínim possible a la brutalitat del recorregut de La Purito, 5200m+ concentrats en 145kms, quatre ports de 1ª categoria, un de 2ª i un "hors categorie".

Diumenge de camí cap a la sortida ja ens vam trobar amb Llorenç i un altre bomber, vam estar junts fins que es va donar la sortida a les 8 i uns pocs minuts, ens vam desitjar sort i Pau i jo vam tirar cap endavant. La carretera va pujant però no és fins Encamp que trencarem a l'esquerra per afrontar una mica més endavant, entre plantacions de tabac, les primeres rampes dures de la Collada de Beixalís (1ª). M'acalento una mica per fer-me foto en Purito, guardo el telefon i Pau s'escapa uns pocs metres, no em sento còmode, les cames no van com esperava però continuo pujant a bon ritme encara que una mica més lent que ell. M'espera dalt i comencem a baixar junts mentre em menjo una barreta entre corba i corba. Si pujant les sensacions no eren bones, baixant tampoc, i a més, als dos ens fan soroll els frens.

Començem a pujar el Coll d'Ordino (1ª), cadascú al seu ritme, sembla que ara les sensacions pujant són una miqueta millor però tampoc per tirar coets, i per donar emoció a la festa apareixen els primers simptomes de "calambre" i em començo a notar la falta d'oxigen a causa de l'alçada. Igual que a Beixalís, m'espera dalt i baixem junts fins a l'avituallament, on ens trobem un altre cop amb Purito i Hermida. Mengem i continuem baixant, la primera part bastant ràpida, la part final una mica tècnica. Es forma un petit grupet i continuem baixant en direcció a Sant Julià de Lòria. A punt d'entrar a Escaldes Engordany m'entra una vespa al casc circulant a uns 60km/h més o menys. Continuem amb el dia de castanya torta i la noto com va pegant petits mossets, paro i cau a terra bastant atontada pel cop que s'ha pegat contra el casc. Obviament perdo al grupet i a Pau, així que arroplegant gent pel camí continuo fins a Sant Julià.

Rampa duríssima dins Sant Julià per començar La Rabassa (1ª), primera meitat del port bastant dura, últims kms més rodadors, enganxant-me a algún grupet pujant gairebé a 20km/h. Ens retrovem a l'avituallament. Comentem el ritmet que portem, més prop dels 22km/h de mitja que dels 21, potser una mica massa forts i tot. Baixada tècnica fins a Sant Julià una altra vegada, ara amb bones sensacions ja, creuem cap a l'altra cara del vall i a pel plat fort del dia, el Coll de la Gallina (ESP).

Port dur, les cames ja van tocades però més o menys és va deixant fer fins a falta de 4kms per coronar-lo, allí a part del cartell que indica això, que queden 4kms també n'hi ha un altre que et dona la benvinguda a l'infern. El primer d'ells al 12'1% de pendent mitjana, i aquí ja si que les meues cames diuen prou i em toca parar a estirar. Quan les cames ja estàn una mica relaxades continuo cap amunt, és fa llarg però per fi arribo dalt, parada llarga per avituallar bé, fer 4 fotos i recuperar una mica. Possiblement sigue el port més dur que he pujat mai, i la baixada no es queda curta, carretereta estreta i plena de corbes de 180º que no et deixa relaxar en cap moment. La velocitat no és molt elevada però a un dels revolts em veig a punt d'agafar-lo recte, per sort queda en un ensurt i no arribo a sortir-me de la carretera, un parell de corbes més endavant el noi que baixa amb nosaltres si que el farà recte sense arribar a caure.

Tram de pujada "suau" cap a Andorra La Vella on Pau no sols em tortura a mi, sinó que som uns quants els que no li podem seguir el ritme a les "rampes de broma", sense veure-li la cara se que el cabró està passant-s'ho d'allò més bé. Ara toca el port més curt del dia, La Comella (2ª) sols 4 kms però amb bones rampes i la calor, igual que a La Gallina, apretant de valent. Aprofitem l'avituallament per beure bastant i posar gel dins al bidó, baixada curta i continuem pujant fins a Encamp, passem de llarg de l'avituallament i a per l'últim port del dia, visualitzem la meta a tocar als Cortals D'Encamp (1ª). Sols queden 9 kms i pujar a 2080m que se'm faràn molt llargs, veiem a Puça que ja baixa i continuem pujant. Buit de força a les cames i amb una mica de ganes de vomitar, els últims kms no són durs però simplement no sóc capaç de donar-li més velocitat a la bicicleta. Últim revolt i entrem junts a meta, però l'aventura no s'ha acabat. Hem començat el port amb Sol i molta calor, ara s'ha tapat una mica el cel i trona, decidim començar a baixar i quan encara no hem arribat on a penes fa dos minuts Pau m'esperava comença a ploure. Toca baixar xops, amb més precaució i tremolant.

Les males sensacions i la castanya torta van marxar amb la dutxa a l'hotel per donar pas a les ganes de tornar a esta festa idea de Joaquim Rodríguez Oliver, un dels responsables de que a dia d'avui m'agrade el ciclisme com m'agrada. A la roda de premsa on va anunciar la seua retirada deia que esperava que haguessim gaudit tant del seu ciclisme com ell ho habia fet, i la veritat es que si que ho vam fer. Moltes gràcies Purito pel teu ciclisme, per idear esta brutalitat de marxa cicloturista (diuen que la més dura d'Europa), i per portar-la al camp professional quan desde La Vuelta te van demanar que els dissenyessis l'etapa reina de l'edició del 2015.

Moltes gràcies també a tots aquells companys de fatigues, o simplement als que vos he plenat lo cap de vent en les meues històries.

Per últim agraïr a Pau Trummer per la il.lusió transmesa durant estos mesos desde aquella tarde en que pedalant un al costat de l'altre va sortir la idea de fer esta escapadeta de cap de setmana, i a la Gisela per aguantar-mos tant a un com a l'altre i posar-hi potser encara més il.lusió que natros mateixos.


dijous, 18 de maig de 2017

EVERESTING "TOMA 1"

Avui me decideixo a escriure. Enguany encara no ho he fet, i això que he lluït uns quants dorsals a la camiseta i al manillar de la bicicleta. Canvis necessaris a la meua vida, anar modificant plans a nivell esportiu, i un repte no competitiu al cap com a màxim "objectiu" de la "temporada". Així que desde fa uns mesos, entre cursa i cursa, hem anat preparant això de l'Everesting Challenge, que per si algú encara no ho sap, consisteix en agafar una pujada, ja pot ser la rampa del parking (qui en tingui) o agafar una bestialitat de port, i anar fent pujades fins assolir un desnivell positiu de 8848m, l'alçada sobre el nivell del mar de l'Everest.

Divendres a la tarde, amb tot preparat (nevereta, garrafes d'aigua, motxilles amb roba, sals, barretes, camares de recanvi, etc etc) i molt perdut, vaig agafar el cotxe i el vaig deixar a Carreretes, la idea era pujar 8 vegades al Mont Caro, uns 224km i 9200m+.

L'estat de forma era perfecte, les cames funcionaven bé, el cap també, però ja a la tercera pujada va començar a apareixer el vent, i després de sopar a la quarta pujada gairebé vaig estar a punt de posar peu a terra i de sortir de la carretera a punt de coronar. Així, en unes 8 hores aproximadament, que van passar molt ràpides, vaig esperar a veure com evolucionava el vent. Un parell d'hores que és van fer molt llargues amb falta de cobertura i dades móbils, intentant rebre informació sobre la previsió de vent i sense son. Veient que encara bufava vaig decidir posar punt final al meu primer intent, amb la certesa de que com a mínim ho tornare a intentar una altra vegada, si la meteorologia ho permet, aquest dissabte.

Com quan amb 21 anys vaig intentar ser Llop, em quedo amb l'experiència i l'aprenentatge, perquè de les "victories" poques coses s'aprenen, però de les "derrotes" se podrien escriure moltes pàgines.

Moltissimes gràcies a la gent de PH Quirogel, Lo Corriol Entrenaments i a tots aquells que heu estat i esteu atents al repte.


dimecres, 6 de juliol de 2016

PARADETA I "FINAL DE TEMPORADA"

Han passat uns mesets desde l'última actualització. Ho he anat atraçant però per fi me disposo a fer un breu resum dels 4 últims dorsals de la temporada. 3 d'ells els tenia marcats desde el principi, i l'altre vaig tenir l'oportunitat de formar part d'un equip potent per al triatló Half del Trilimit de Deltebre.

TRILIMIT DELTEBRE:

Desde la marató de Barcelona no habia fet absolutament res, pràcticament un mes sense correr, i aquella mateixa setmana vaig rebre l'oferta per part de Roberto de formar equip amb ell i l'Alex. Un dia de rodar i un dia de "miniseries" i al lio. L'Alex surt segon del segment de natació i li dona el relleu a Roberto que arribarà a anar just darrera de la moto de la bandera roja, finalment el passarà el guanyador de la general individual (una maquina). Surto a correr controlant el ritme quan ja ho han fet uns quants del short i el primer del half, i fins al km 7 aconsegueixo mantenir la primera plaça però el corredor de l'equip Where Is The Limit Zaragoza que ha sortit uns 3' més tard m'agafa, intento seguir-lo uns metres però veig que el seu ritme és molt superior així que a intentar mantenir el ritme que duia i mantenir la segona posició. Satisfet per poder marcar un bon segment tot i no estar en les millors condicions i patir més de l'esperat durant els últims kms.


HALF L'AMETLLA:

La setmana següent vam anar al Half de l'Ametlla de Mar. Triatló que em serviria per veure com estaba de cara a l'Ironcat. Com era d'esperar les sensacions no van ser massa bones. Segment de natació amb calma, sortint amb un temps similar al de l'any passat que va fer-me pensar que no estaba tant malament. Durant el segment de bici la cosa no va anar massa bé, "de mal en peor". En algun moment vaig arribar a pensar fins i tot en abandonar, però ja que estavem allí pos a aprofitar-ho com un entrenament. Surto a correr amb més calma del normal i les sensacions no són tant dolentes en aquest segment, però esta vegada no ho dono tot, a passar-ho bé i prou.



IRONCAT:

Un dels grans objectius de la temporada, amb una mica més de preparació, no tota la que voldriem però psicològicament molt motivat. El dia de la prova una mica de nervis com és normal, però vam saber controlar-los i ens va sortir un dia pràcticament rodó. Natació uns minutets més lenta del previst, bicicleta molt ràpida i sense cremar molta cama i a la marató... problemes de panxa desde la segona volta que van fer-me parar per anar al servei un parell de vegades i vomitar un parell de vegades més. Que voleu? no pot ser tot f'àcil a esta vida. Malgrat els problemetes a l'hora de correr molt satisfet de com va anar en general el dia i satisfet de quedar-me a menys de 2 minuts de l'objectiu de baixar de les 11h. TORNAREM!



LUCHON-BAYONNE:

Últim objectiu de la temporada, com ja vaig dir, més que un objectiu un viatge, cap temps marcat, simplement completar-la en un dia i XALAR A CADA PEDALADA. Molta historia en poc més de 300kms de carretera, i es que desde el 21 de juliol del 1910 ha donat temps per ploure molt. Passo el control de Bagneres de Luchon un minutet o dos més tard de les 6:30 del matí, surtim del poble amb 3 nois més de Lleida i enfilem el primer port de la jornada amb molta calma, la primera meitat la farem tota amb molta calma i no serà fins a l'Aubisque que hem despedire finalment dels lleidatans. Portarem 5 ports a les cames, Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. haurem passat moments d'anar de curt com a la pujada al Peyresourde, moments d'anar dins als nuvols, com a la baixada del Tourmalet, i moments d'anar completament xop i tremolant, com a la baixada de l'Aubisque. Durant els següents kms és formarà un grupet de 8 que anirem donant-nos relleus fins que esn enganxarà un pilot d'entre 50 i 70 randonneurs més, la majoria bascos. El bon grup per no soltar-lo fins a Bayona. Encara que un dels bascos es marque una serie a 40km/h portant al menys la part del davant del pilot en fila de un. Però allí vam aguantar i es que com va dir-me un noi quan la cosa es va calmar: "Cualquiera para a mear ahora". No li feia falta raó tampoc al francés que va dir-me "crazy spanish people" quan vam entrar al gran grup. Al record queden també les apretades per intentar no desenganxar-se del grup als repetxos ja en terreny de la part francesa del País Basc. Dona goig vore que amb tot l'estofat a les cames, estes encara responen bé.

Podria fer-ho molt extens, i es que la Luchon-Bayona no és un repte normal, la Luchon-Bayona és un viatge. No és resumeix sols al moment de pedalar, és tota una experiència desde el mateix moment que carregues la bicicleta al cotxe. Aquí també hi tornare, no se quan, potser sóc un senyor gran com el francès que dormia a l'habitació del davant, que com va poder, va fer-me entendre que volia que el despertès a les 4 de la matinada. O potser amb bona part del club, en dos dies, com els de Basauri amb els que vaig estar fent unes cerveses per la tarda, que fins i tot duïen un camionet de suport, o potser en un grup més reduït com els 7 bascos del primer grup passat l'Aubisque, amb una furgona d'assistència, o a pelo com el grup del company del bus, 3 amics, dos cantabros i un català. Sigue com sigue, tant si és en manada com si és com a llop solitari.

 
Agraïments a l'equip de PH Quirogel, de LO CORRIOL i als amics i familiars per fer més planers estos últims mesos una mica extranys entre el meset de parada completa i la tornada a l'activitat. Algo ha canviat dins meu en este període de temps que m'ha fet apreciar encara més allò que faig. Ara a continuar caminant.

dimecres, 16 de març de 2016

MARATÓ BARCELONA 2016

Nervis, això és el que sentia diumenge al matí. Sabía que si tenia un dia gairebé perfecte no era impossible l'ambiciós objectiu de baixar de 3h en marató, peró no podia fallar res, controlar l'alimentació, sortir ben prop de les llebres, que la panxa no ens jugués una mala passada... algunes coses que és poden controlar i altres que no són controlables. 

Dissabte al matí habia quedat amb el Santi a l'estació per marxar cap a Barcelona, una estona de xarrar, una estona de llegir una mica i en arribar a bullir pasta per dinar. A la tarda després de recollir el dorsal i donar una volta per l'expo amb el Santi i la Inés, vam anar a fer un parell de cerveses amb les joves promeses i a l'hora cap al japo a sopar. Ja amb la panxa plena, a clavar el dorsal a la camiseta i deixar-ho tot preparat i a descansar. Com de costum, la nit abans d'un gran repte em costa una mica adormir-me i pego unes quantes voltes, però puc dormir. 

M'axeco a les 6 i amb calma esmorzo i em vesteixo, i passats uns minuts de les 7 surto de casa el Santi per anar cap a la sortida. Els nervis es van intensificant i cada vegada al metro hi ha més corredors. Arribem a plaça Espanya i em dirigeixo cap al guardaroba per treurem el xandall i deixar la motxilla.

Uns 20 minuts abans de la sortida entro al calaix que em pertoca, el de -3h, just darrera de la elit, i allí continuo l'escalfament pegant voltes com fa la majoria de la gent. Poc a poc es van plenant els calaixos i ens anem preparant per a la sortida, Estic nerviós, i intento respirar tranquilament per relaxarme. 

Es dona la sortida i intento no separar-me de les llebres, el ritme és una mica elevat, algún moment puntual per sota de 4'/km, em preocupa passar-me però en cap moment em separo d'alguna de les llebres, els kms passen ràpids i ningú parla, sols les llebres, però majoritariament parlen entre elles, més endavant parlaràn més amb la resta de corredors, sobretot quan s'aproxime el temut mur. 

Passem la mitja marató amb un bon coixí de segons que en algun moment em fa pensar en relaxar-me, però per si de cas prefereixo anar una mica més forçat i seguir als Pacemaker. Ens apropem al km 30, i amb ell al mur, però no serà fins al km 37'5 aproximadament quan les llebres se m'escaparàn uns metres que ja no podre recuperar, poc més de 4kms pensant en les últimes paraules que he sentit a un d'ells, "Ahora a saber sufrir" i no li falta raó, noto com apreto fort les dents i lluïto per que el ritme no es dispare excessivament. Calculant mentalment el marge que tinc i amb l'ull clavat al gps entro als últims 2kms, menys de 10' i tot haurà acabat. Últim km picant cap amunt i a punt de traçar l'últim revolt algú desde el públic em crida i em diu que aprete, és David Fibla. Recta de meta, feina gairebé feta, és fa llarga, però la sensació de dolça agonia la fa divertida, crit al vent i per fi la meta. 

Em costa assimilar el que acabo d'aconseguir, acabo de rebaixar en més de 7 minuts la meua anterior millor marca personal, i per arrodonir-ho baixant de les 3h, recullo la motxilla i el primer que faig és trucar a l'Agustí, a Pau i a casa, la feina és meua per no posar-me a plorar de l'emoció. Encara que les últimes setmanes han sigut una mica més tranquiles del que hagués volgut degut a una petita molestia al genoll esquerre, molt molt molt satisfet del treball fet durant aquests mesos i molt agraït a tothom que m'ha acompanyat en aquest petit camí cap al primer dels objectius de la temporada, amics, familiars, gent de Lo Corriol i Ph-Quirogel.

Ja per acabar m'agradaria tenir un petit record per al meu veí i amic Martí Cartoixa, que també va correr l'edició del 2011 igual que jo. Enguany la teva familia no estava animant, però casualitats de la vida o no, quan vaig passar per on aquell any els vaig veure animant, a l'mp3 sonaba la cançó que sonaba a megafonia quan vaig creuar la meta. No sabia si ho aconseguiria, peró tenia clar que tenia que intentar baixar de les 3 hores per dedicar-te aquesta "victoria" personal, Martí, el crit al vent creuant la meta va per tu. Gràcies per compartir els teus consells i experiències amb mi quan tot aixó no feia més que començar.


dimarts, 8 de desembre de 2015

6 HORES DE CALELLA

Aquest cap de setmana m'he tornar a retrobar amb el Sergi, aquest cop l'excusa han estat les 6 hores de Calella. Un format de cursa diferent a les que habia fet fins ara, aquí no és tracta de recorrer una determinada distància amb el mínim temps possible, sinó de realitzar el màxim número de voltes a un circuit de 3kms (1'5 anada i 1'5 tornada) durant les 6 hores que dura la cursa.

És dona la sortida amb puntualitat i sortim a un ritme comode, per davant del grupet que formem el Sergi, David Riba i un parell de corredors més sols tenim a un altre corredor que ja als primers metres ha obert distància, nosaltres continuem al nostre ritme, parlant i fent que els primers quilometres passin ràpid, personalment jo tampoc volia cremar-me massa al principi, i he de reconeixer que em feia por sortir massa fort.


Van passant els minuts i prop de les 2 hores ens quedem el David i jo al capdavant, ja hem passat al corredor del principi i ja camina a estones, el Sergi ens segueix uns metres més enrera. El David em comenta que a partir de les 2 hores apretarà una mica el ritme i correrà 10 segons per quilometre més de pressa, li dic que per mi avant que jo continuare al meu ritme.

Fins les 4 hores se'm fa bastant fàcil psicológicament, i físicament no puc queixar-me. Per mantenir un ritme viu i que les cames no s'adormin, vaig fent d'en tant en tant algun petit canvi de ritme sense abusar.


Pot ser la part més crítica de la cursa va ser entre les 4 hores i mitja i les 5 hores i mitja, aquí va tocar tirar bastant de cap, continuar corrent, anar escoltant cançons que em motivessin i passant les més calmades i recordar a Martí. Els minuts passen lents, molt lents, em ve al cap una frase, "Cap catxo i avant", peró no puc, millor el cap ben alt, a Calella el sol brilla i fa un dia perfecte per correr, i segur que és perqué desde el cim més alt on ets ara, ens mires, guies els nostres passos i continues ensenyant-mos.

Durant l'última volta sóc doblat pel David, tornem a passar per l'avituallament a falta de pocs minuts per acabar, aquest cop ja no parem i continuem. Passades les 6 hores em paro amb més de 69kms a les cames i en segona posició.


Pot semblar una cursa de bojos, però una vegada viscuda l'experíencia, puc assegurar que és fa més distreta del que podia pensar, i l'ambient és de companyerisme totalment.

Ja per acabar m'agradaria felicitar al David per la seva victoria, al Sergi pel tercer lloc tot i no poder estar a les 24h de Can Dragó, agraïr el seu suport als corredors i organització de la cursa, a l'equip de PH-QUIROGEL i LO CORRIOL, i a la familia del Sergi una vegada més per la seva hospitalitat.

Poc a poc a continuar sumant.

divendres, 17 de juliol de 2015

TRIATLÓ BOLA DEL MUNDO

El diumenge 5 de juliol vam estar per la "Sierra Madrileña" per participar al Triatló de La Bola del Mundo, un triatló de mitja distància tot i que les distàncies no són exactament les de un Half normal i corrent.

Segurament, quan Roberto ja fa mesos va dir-me d'anar-hi li hagués dit que no, però aquest triatló te dues coses especials. La primera és que el segment de la cursa a peu ni és pla, ni és asfalt, sinó tot el contrari, gairebé 1000m+ en 20km de terreny bastant técnic i amb molta pedra, i tot o pràcticament tot, per damunt dels 2000m sobre el nivell del mar. El segon motiu, i podriem dir que el que va fer-me decidir per acceptar la proposta, és el que li dona nom a la prova, que ens ho trovem al final del segment de bici. No és res més que una rampa encimentada d'uns 3kms, amb trams del 18-19% (alguns diuen que fins i tot del 20%). Final de la penúltima etapa de La Vuelta del 2010 i 2012. La del 2010 la tinc marcada a la memoria, jo encara era remer, i recordo que desde l'habitació d'un hotel de Madrid capital, vaig viure intensament la batalla entre Ezequiel Mosquera i Vincenzo Nibali.

Dissabte a la tarde ens trobem amb Roberto i Miriam a Navacerrada, anem junts al briefing i "flipem" una mica amb el descontrol que hi ha. Ni punt de comparació amb totes o la gran majoria d'organitzacions de les curses de les nostres Terres. Acaba el briefing i sortim segurament amb més dubtes que respostes. Soparet, preparar el material per a l'endemà (a la cursa a peu hi habia un mínim de material obligatori), com sempre els dubtes respecte a un material o un altre comentats amb Agustí LO CORRIOL i Pau Trummer, i desprès d'estar una estona al llit amb les cames en alt plenes de PH-QUIROGEL a dormir que el despertador sona aviat.



A les 6 del matí ja estem acabant de preparar els últims detalls i entregant el material de la cursa a peu a l'organització. Conec a la mare del Roberto, una dona molt símpatica i amb un esperit juvenil increible. Entrem a l'aigua amb temps i la sorpresa es meva pel que fa a la temperatura, més calenta del que esperava, però ja que el neopre és opcional l'utilitzarem.

És dona la sortida i intento posar-me dintre d'un grupet, però aviat m'estresso molt al rebre un cop de peu a les ulleres, sento molta calor i fins i tot em costa una mica respirar, així que decideixo sortir del grup i anar al meu rotllo. Poc a poc vaig tornant a la normalitat, fent una natació més conservadora. Surto de l'aigua, faig una transició amb calma i a la que surto de boxes, encara ens queda un bon tram a peu fins poder pujar a la bicicleta. Primer "repetxet" per sortir del poble i el pulso pels núvols, a partir d'aquí molts kms de baixada, m'ajunto amb un grupet i ens organitzem bastant bé a l'hora de donar relleus.

Arribem al principi de La Morcuera, el primer port, continuo posant un ritme prou alegre, el basc que anava darrere meu em dona el relleu i veig que darrere seu ja no queda ningú, tothom s'ha quedat uns metres més endarrera, així que continuem els dos a relleus, amb el plat carregat i a un bon ritme, crec que els dos sabem que som del mateix grup d'edat i cap dels dos vol mostrar símptomes de feblesa. Arribem a Miraflores de la Sierra encara a relleus i decideixo deixar-lo marxar encara que hagues pogut continuar a aquell ritme una estona, prefereixo pensar amb la Pujada a La Bola, ja que si els professionals pugen clavats no vull ni imaginar com ho farem natros. Corono el port guanyant un parell de posicions més durant l'ascens i cap a baix ràpidament, és un port ràpid (moltes estones sense baixar de 50km/h i agafant una velocitat màxima de més de 70km/h) i amb algunes corbes que el fan divertit. Desprès del port un tramet rodador i en busca del segon port, Cotos, un port llarg i molt constant que com diu Perico Delgado, se fa "apestoso". Vaig pujant poc a poc, al meu ritme, amb cadencia, i amb la sensació de que les cames no van.

Quan corono espero una baixada per recuperar-me i no és així, ara ve un tram bastant rodador que ens portarà directament fins al port de Navacerrada. Li pregunto a la senyora de protecció civil si "¿ahora empieza lo bueno no?" respon afirmativament així que baixo plat i pujo pinyons deixant el 34/28, a la caseta del telecadira girem a l'esquerra i ens trobem la "rampeta" de ciment als morros literalment, amb la maneta dreta busco alguna corona més gran i ja no em queda res, ho porto tot posat així que a apretar dents i cap amunt sabent que no estic al tram més dur de l'ascenció. Trobo el meu ritme "comode" i vaig pujant al passet, sense pressa peró sobretot sense pausa, a algun tram tirant de ronyons, braços, posant-me dret damunt la bicicleta i fent força segurament que amb les pestanyes i tot, i sense deixar d'assaborir la duresa de les rampes. Arribo al tram dur i noto una glopadeta de vòmit que intenta escapar-se, afluixo un pelet i la velocitat passa de 6'4km/h a 5 i algo, pràcticament parat, però tot damunt la bicicleta, si poso un peu a terra se que no sóc capaç de tornar a arrancar, passa el tram més dur i ja gairebé entrem a la transició, un tram de descans per "amollar" una mica de cames i entro caminant a boxes. BRUTAL!

Miriam m'informa que Roberto acaba de sortir de la transició, me'l senyala però no sóc capaç de veure'l, menjo i bec una mica i em poso a correr molt suaument, les cames no van tot el fines que voldria però ja agafaràn ritme suposo. Passen els primers 2'5kms i estic prop de Roberto, però degut al desnivell em costa retallar-li distància ja que la majoria de trams de pujada els fem caminant i ell en això és ràpid, i les baixades no acompanyen a correr com un boig tampoc. L'agafo i anem junts els dos una bona estona, fins que agafem al basc bàsicament, el veig que és un cadaver i que en baixades tècniques és molt més pato que jo, li faig un parell de senyals a Roberto per indicar-li que penso apretar una mica i ens el deixem ràpidament, a partir d'aquí ja intento no "amollar gas"  no sigue cosa que es gire la truita. Arribant al gir el terreny és una mica més corredor, però la tornada és fa duríssima, 10kms que és van fer molt llargs per acabar passant per les famoses antenes de La Bola del Mundo i entrar a meta amb una rampa duríssima a les nostres esquenes.


Uns 59' després del primer classificat, un altre basc i també del meu grup d'edat, vaig entrar a meta en una 19 posició a la general i un segon lloc a la categoria, recompensa que d'en quan en quan va bé per continuar progressant, però per damunt de tot la millor recompensa van ser els ànims dels companys que van estar pendents de La Bola, i pendents de l'infern de l'IM de Frankfurt on teniem a Enric Boldú lluïtant com a bon Ilercavo.

Roberto, moltissimes felicitats per la magnífica cursa que vas fer i per ensenyar-me lo teu terreno d'aquesta manera. A la proxima espero que vingue Pau Trummer també i mos passe la mà per la cara.