dijous, 18 de maig de 2017

EVERESTING "TOMA 1"

Avui me decideixo a escriure. Enguany encara no ho he fet, i això que he lluït uns quants dorsals a la camiseta i al manillar de la bicicleta. Canvis necessaris a la meua vida, anar modificant plans a nivell esportiu, i un repte no competitiu al cap com a màxim "objectiu" de la "temporada". Així que desde fa uns mesos, entre cursa i cursa, hem anat preparant això de l'Everesting Challenge, que per si algú encara no ho sap, consisteix en agafar una pujada, ja pot ser la rampa del parking (qui en tingui) o agafar una bestialitat de port, i anar fent pujades fins assolir un desnivell positiu de 8848m, l'alçada sobre el nivell del mar de l'Everest.

Divendres a la tarde, amb tot preparat (nevereta, garrafes d'aigua, motxilles amb roba, sals, barretes, camares de recanvi, etc etc) i molt perdut, vaig agafar el cotxe i el vaig deixar a Carreretes, la idea era pujar 8 vegades al Mont Caro, uns 224km i 9200m+.

L'estat de forma era perfecte, les cames funcionaven bé, el cap també, però ja a la tercera pujada va començar a apareixer el vent, i després de sopar a la quarta pujada gairebé vaig estar a punt de posar peu a terra i de sortir de la carretera a punt de coronar. Així, en unes 8 hores aproximadament, que van passar molt ràpides, vaig esperar a veure com evolucionava el vent. Un parell d'hores que és van fer molt llargues amb falta de cobertura i dades móbils, intentant rebre informació sobre la previsió de vent i sense son. Veient que encara bufava vaig decidir posar punt final al meu primer intent, amb la certesa de que com a mínim ho tornare a intentar una altra vegada, si la meteorologia ho permet, aquest dissabte.

Com quan amb 21 anys vaig intentar ser Llop, em quedo amb l'experiència i l'aprenentatge, perquè de les "victories" poques coses s'aprenen, però de les "derrotes" se podrien escriure moltes pàgines.

Moltissimes gràcies a la gent de PH Quirogel, Lo Corriol Entrenaments i a tots aquells que heu estat i esteu atents al repte.


dimecres, 6 de juliol de 2016

PARADETA I "FINAL DE TEMPORADA"

Han passat uns mesets desde l'última actualització. Ho he anat atraçant però per fi me disposo a fer un breu resum dels 4 últims dorsals de la temporada. 3 d'ells els tenia marcats desde el principi, i l'altre vaig tenir l'oportunitat de formar part d'un equip potent per al triatló Half del Trilimit de Deltebre.

TRILIMIT DELTEBRE:

Desde la marató de Barcelona no habia fet absolutament res, pràcticament un mes sense correr, i aquella mateixa setmana vaig rebre l'oferta per part de Roberto de formar equip amb ell i l'Alex. Un dia de rodar i un dia de "miniseries" i al lio. L'Alex surt segon del segment de natació i li dona el relleu a Roberto que arribarà a anar just darrera de la moto de la bandera roja, finalment el passarà el guanyador de la general individual (una maquina). Surto a correr controlant el ritme quan ja ho han fet uns quants del short i el primer del half, i fins al km 7 aconsegueixo mantenir la primera plaça però el corredor de l'equip Where Is The Limit Zaragoza que ha sortit uns 3' més tard m'agafa, intento seguir-lo uns metres però veig que el seu ritme és molt superior així que a intentar mantenir el ritme que duia i mantenir la segona posició. Satisfet per poder marcar un bon segment tot i no estar en les millors condicions i patir més de l'esperat durant els últims kms.


HALF L'AMETLLA:

La setmana següent vam anar al Half de l'Ametlla de Mar. Triatló que em serviria per veure com estaba de cara a l'Ironcat. Com era d'esperar les sensacions no van ser massa bones. Segment de natació amb calma, sortint amb un temps similar al de l'any passat que va fer-me pensar que no estaba tant malament. Durant el segment de bici la cosa no va anar massa bé, "de mal en peor". En algun moment vaig arribar a pensar fins i tot en abandonar, però ja que estavem allí pos a aprofitar-ho com un entrenament. Surto a correr amb més calma del normal i les sensacions no són tant dolentes en aquest segment, però esta vegada no ho dono tot, a passar-ho bé i prou.



IRONCAT:

Un dels grans objectius de la temporada, amb una mica més de preparació, no tota la que voldriem però psicològicament molt motivat. El dia de la prova una mica de nervis com és normal, però vam saber controlar-los i ens va sortir un dia pràcticament rodó. Natació uns minutets més lenta del previst, bicicleta molt ràpida i sense cremar molta cama i a la marató... problemes de panxa desde la segona volta que van fer-me parar per anar al servei un parell de vegades i vomitar un parell de vegades més. Que voleu? no pot ser tot f'àcil a esta vida. Malgrat els problemetes a l'hora de correr molt satisfet de com va anar en general el dia i satisfet de quedar-me a menys de 2 minuts de l'objectiu de baixar de les 11h. TORNAREM!



LUCHON-BAYONNE:

Últim objectiu de la temporada, com ja vaig dir, més que un objectiu un viatge, cap temps marcat, simplement completar-la en un dia i XALAR A CADA PEDALADA. Molta historia en poc més de 300kms de carretera, i es que desde el 21 de juliol del 1910 ha donat temps per ploure molt. Passo el control de Bagneres de Luchon un minutet o dos més tard de les 6:30 del matí, surtim del poble amb 3 nois més de Lleida i enfilem el primer port de la jornada amb molta calma, la primera meitat la farem tota amb molta calma i no serà fins a l'Aubisque que hem despedire finalment dels lleidatans. Portarem 5 ports a les cames, Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. haurem passat moments d'anar de curt com a la pujada al Peyresourde, moments d'anar dins als nuvols, com a la baixada del Tourmalet, i moments d'anar completament xop i tremolant, com a la baixada de l'Aubisque. Durant els següents kms és formarà un grupet de 8 que anirem donant-nos relleus fins que esn enganxarà un pilot d'entre 50 i 70 randonneurs més, la majoria bascos. El bon grup per no soltar-lo fins a Bayona. Encara que un dels bascos es marque una serie a 40km/h portant al menys la part del davant del pilot en fila de un. Però allí vam aguantar i es que com va dir-me un noi quan la cosa es va calmar: "Cualquiera para a mear ahora". No li feia falta raó tampoc al francés que va dir-me "crazy spanish people" quan vam entrar al gran grup. Al record queden també les apretades per intentar no desenganxar-se del grup als repetxos ja en terreny de la part francesa del País Basc. Dona goig vore que amb tot l'estofat a les cames, estes encara responen bé.

Podria fer-ho molt extens, i es que la Luchon-Bayona no és un repte normal, la Luchon-Bayona és un viatge. No és resumeix sols al moment de pedalar, és tota una experiència desde el mateix moment que carregues la bicicleta al cotxe. Aquí també hi tornare, no se quan, potser sóc un senyor gran com el francès que dormia a l'habitació del davant, que com va poder, va fer-me entendre que volia que el despertès a les 4 de la matinada. O potser amb bona part del club, en dos dies, com els de Basauri amb els que vaig estar fent unes cerveses per la tarda, que fins i tot duïen un camionet de suport, o potser en un grup més reduït com els 7 bascos del primer grup passat l'Aubisque, amb una furgona d'assistència, o a pelo com el grup del company del bus, 3 amics, dos cantabros i un català. Sigue com sigue, tant si és en manada com si és com a llop solitari.

 
Agraïments a l'equip de PH Quirogel, de LO CORRIOL i als amics i familiars per fer més planers estos últims mesos una mica extranys entre el meset de parada completa i la tornada a l'activitat. Algo ha canviat dins meu en este període de temps que m'ha fet apreciar encara més allò que faig. Ara a continuar caminant.

dimecres, 16 de març de 2016

MARATÓ BARCELONA 2016

Nervis, això és el que sentia diumenge al matí. Sabía que si tenia un dia gairebé perfecte no era impossible l'ambiciós objectiu de baixar de 3h en marató, peró no podia fallar res, controlar l'alimentació, sortir ben prop de les llebres, que la panxa no ens jugués una mala passada... algunes coses que és poden controlar i altres que no són controlables. 

Dissabte al matí habia quedat amb el Santi a l'estació per marxar cap a Barcelona, una estona de xarrar, una estona de llegir una mica i en arribar a bullir pasta per dinar. A la tarda després de recollir el dorsal i donar una volta per l'expo amb el Santi i la Inés, vam anar a fer un parell de cerveses amb les joves promeses i a l'hora cap al japo a sopar. Ja amb la panxa plena, a clavar el dorsal a la camiseta i deixar-ho tot preparat i a descansar. Com de costum, la nit abans d'un gran repte em costa una mica adormir-me i pego unes quantes voltes, però puc dormir. 

M'axeco a les 6 i amb calma esmorzo i em vesteixo, i passats uns minuts de les 7 surto de casa el Santi per anar cap a la sortida. Els nervis es van intensificant i cada vegada al metro hi ha més corredors. Arribem a plaça Espanya i em dirigeixo cap al guardaroba per treurem el xandall i deixar la motxilla.

Uns 20 minuts abans de la sortida entro al calaix que em pertoca, el de -3h, just darrera de la elit, i allí continuo l'escalfament pegant voltes com fa la majoria de la gent. Poc a poc es van plenant els calaixos i ens anem preparant per a la sortida, Estic nerviós, i intento respirar tranquilament per relaxarme. 

Es dona la sortida i intento no separar-me de les llebres, el ritme és una mica elevat, algún moment puntual per sota de 4'/km, em preocupa passar-me però en cap moment em separo d'alguna de les llebres, els kms passen ràpids i ningú parla, sols les llebres, però majoritariament parlen entre elles, més endavant parlaràn més amb la resta de corredors, sobretot quan s'aproxime el temut mur. 

Passem la mitja marató amb un bon coixí de segons que en algun moment em fa pensar en relaxar-me, però per si de cas prefereixo anar una mica més forçat i seguir als Pacemaker. Ens apropem al km 30, i amb ell al mur, però no serà fins al km 37'5 aproximadament quan les llebres se m'escaparàn uns metres que ja no podre recuperar, poc més de 4kms pensant en les últimes paraules que he sentit a un d'ells, "Ahora a saber sufrir" i no li falta raó, noto com apreto fort les dents i lluïto per que el ritme no es dispare excessivament. Calculant mentalment el marge que tinc i amb l'ull clavat al gps entro als últims 2kms, menys de 10' i tot haurà acabat. Últim km picant cap amunt i a punt de traçar l'últim revolt algú desde el públic em crida i em diu que aprete, és David Fibla. Recta de meta, feina gairebé feta, és fa llarga, però la sensació de dolça agonia la fa divertida, crit al vent i per fi la meta. 

Em costa assimilar el que acabo d'aconseguir, acabo de rebaixar en més de 7 minuts la meua anterior millor marca personal, i per arrodonir-ho baixant de les 3h, recullo la motxilla i el primer que faig és trucar a l'Agustí, a Pau i a casa, la feina és meua per no posar-me a plorar de l'emoció. Encara que les últimes setmanes han sigut una mica més tranquiles del que hagués volgut degut a una petita molestia al genoll esquerre, molt molt molt satisfet del treball fet durant aquests mesos i molt agraït a tothom que m'ha acompanyat en aquest petit camí cap al primer dels objectius de la temporada, amics, familiars, gent de Lo Corriol i Ph-Quirogel.

Ja per acabar m'agradaria tenir un petit record per al meu veí i amic Martí Cartoixa, que també va correr l'edició del 2011 igual que jo. Enguany la teva familia no estava animant, però casualitats de la vida o no, quan vaig passar per on aquell any els vaig veure animant, a l'mp3 sonaba la cançó que sonaba a megafonia quan vaig creuar la meta. No sabia si ho aconseguiria, peró tenia clar que tenia que intentar baixar de les 3 hores per dedicar-te aquesta "victoria" personal, Martí, el crit al vent creuant la meta va per tu. Gràcies per compartir els teus consells i experiències amb mi quan tot aixó no feia més que començar.


dimarts, 8 de desembre de 2015

6 HORES DE CALELLA

Aquest cap de setmana m'he tornar a retrobar amb el Sergi, aquest cop l'excusa han estat les 6 hores de Calella. Un format de cursa diferent a les que habia fet fins ara, aquí no és tracta de recorrer una determinada distància amb el mínim temps possible, sinó de realitzar el màxim número de voltes a un circuit de 3kms (1'5 anada i 1'5 tornada) durant les 6 hores que dura la cursa.

És dona la sortida amb puntualitat i sortim a un ritme comode, per davant del grupet que formem el Sergi, David Riba i un parell de corredors més sols tenim a un altre corredor que ja als primers metres ha obert distància, nosaltres continuem al nostre ritme, parlant i fent que els primers quilometres passin ràpid, personalment jo tampoc volia cremar-me massa al principi, i he de reconeixer que em feia por sortir massa fort.


Van passant els minuts i prop de les 2 hores ens quedem el David i jo al capdavant, ja hem passat al corredor del principi i ja camina a estones, el Sergi ens segueix uns metres més enrera. El David em comenta que a partir de les 2 hores apretarà una mica el ritme i correrà 10 segons per quilometre més de pressa, li dic que per mi avant que jo continuare al meu ritme.

Fins les 4 hores se'm fa bastant fàcil psicológicament, i físicament no puc queixar-me. Per mantenir un ritme viu i que les cames no s'adormin, vaig fent d'en tant en tant algun petit canvi de ritme sense abusar.


Pot ser la part més crítica de la cursa va ser entre les 4 hores i mitja i les 5 hores i mitja, aquí va tocar tirar bastant de cap, continuar corrent, anar escoltant cançons que em motivessin i passant les més calmades i recordar a Martí. Els minuts passen lents, molt lents, em ve al cap una frase, "Cap catxo i avant", peró no puc, millor el cap ben alt, a Calella el sol brilla i fa un dia perfecte per correr, i segur que és perqué desde el cim més alt on ets ara, ens mires, guies els nostres passos i continues ensenyant-mos.

Durant l'última volta sóc doblat pel David, tornem a passar per l'avituallament a falta de pocs minuts per acabar, aquest cop ja no parem i continuem. Passades les 6 hores em paro amb més de 69kms a les cames i en segona posició.


Pot semblar una cursa de bojos, però una vegada viscuda l'experíencia, puc assegurar que és fa més distreta del que podia pensar, i l'ambient és de companyerisme totalment.

Ja per acabar m'agradaria felicitar al David per la seva victoria, al Sergi pel tercer lloc tot i no poder estar a les 24h de Can Dragó, agraïr el seu suport als corredors i organització de la cursa, a l'equip de PH-QUIROGEL i LO CORRIOL, i a la familia del Sergi una vegada més per la seva hospitalitat.

Poc a poc a continuar sumant.

divendres, 17 de juliol de 2015

TRIATLÓ BOLA DEL MUNDO

El diumenge 5 de juliol vam estar per la "Sierra Madrileña" per participar al Triatló de La Bola del Mundo, un triatló de mitja distància tot i que les distàncies no són exactament les de un Half normal i corrent.

Segurament, quan Roberto ja fa mesos va dir-me d'anar-hi li hagués dit que no, però aquest triatló te dues coses especials. La primera és que el segment de la cursa a peu ni és pla, ni és asfalt, sinó tot el contrari, gairebé 1000m+ en 20km de terreny bastant técnic i amb molta pedra, i tot o pràcticament tot, per damunt dels 2000m sobre el nivell del mar. El segon motiu, i podriem dir que el que va fer-me decidir per acceptar la proposta, és el que li dona nom a la prova, que ens ho trovem al final del segment de bici. No és res més que una rampa encimentada d'uns 3kms, amb trams del 18-19% (alguns diuen que fins i tot del 20%). Final de la penúltima etapa de La Vuelta del 2010 i 2012. La del 2010 la tinc marcada a la memoria, jo encara era remer, i recordo que desde l'habitació d'un hotel de Madrid capital, vaig viure intensament la batalla entre Ezequiel Mosquera i Vincenzo Nibali.

Dissabte a la tarde ens trobem amb Roberto i Miriam a Navacerrada, anem junts al briefing i "flipem" una mica amb el descontrol que hi ha. Ni punt de comparació amb totes o la gran majoria d'organitzacions de les curses de les nostres Terres. Acaba el briefing i sortim segurament amb més dubtes que respostes. Soparet, preparar el material per a l'endemà (a la cursa a peu hi habia un mínim de material obligatori), com sempre els dubtes respecte a un material o un altre comentats amb Agustí LO CORRIOL i Pau Trummer, i desprès d'estar una estona al llit amb les cames en alt plenes de PH-QUIROGEL a dormir que el despertador sona aviat.



A les 6 del matí ja estem acabant de preparar els últims detalls i entregant el material de la cursa a peu a l'organització. Conec a la mare del Roberto, una dona molt símpatica i amb un esperit juvenil increible. Entrem a l'aigua amb temps i la sorpresa es meva pel que fa a la temperatura, més calenta del que esperava, però ja que el neopre és opcional l'utilitzarem.

És dona la sortida i intento posar-me dintre d'un grupet, però aviat m'estresso molt al rebre un cop de peu a les ulleres, sento molta calor i fins i tot em costa una mica respirar, així que decideixo sortir del grup i anar al meu rotllo. Poc a poc vaig tornant a la normalitat, fent una natació més conservadora. Surto de l'aigua, faig una transició amb calma i a la que surto de boxes, encara ens queda un bon tram a peu fins poder pujar a la bicicleta. Primer "repetxet" per sortir del poble i el pulso pels núvols, a partir d'aquí molts kms de baixada, m'ajunto amb un grupet i ens organitzem bastant bé a l'hora de donar relleus.

Arribem al principi de La Morcuera, el primer port, continuo posant un ritme prou alegre, el basc que anava darrere meu em dona el relleu i veig que darrere seu ja no queda ningú, tothom s'ha quedat uns metres més endarrera, així que continuem els dos a relleus, amb el plat carregat i a un bon ritme, crec que els dos sabem que som del mateix grup d'edat i cap dels dos vol mostrar símptomes de feblesa. Arribem a Miraflores de la Sierra encara a relleus i decideixo deixar-lo marxar encara que hagues pogut continuar a aquell ritme una estona, prefereixo pensar amb la Pujada a La Bola, ja que si els professionals pugen clavats no vull ni imaginar com ho farem natros. Corono el port guanyant un parell de posicions més durant l'ascens i cap a baix ràpidament, és un port ràpid (moltes estones sense baixar de 50km/h i agafant una velocitat màxima de més de 70km/h) i amb algunes corbes que el fan divertit. Desprès del port un tramet rodador i en busca del segon port, Cotos, un port llarg i molt constant que com diu Perico Delgado, se fa "apestoso". Vaig pujant poc a poc, al meu ritme, amb cadencia, i amb la sensació de que les cames no van.

Quan corono espero una baixada per recuperar-me i no és així, ara ve un tram bastant rodador que ens portarà directament fins al port de Navacerrada. Li pregunto a la senyora de protecció civil si "¿ahora empieza lo bueno no?" respon afirmativament així que baixo plat i pujo pinyons deixant el 34/28, a la caseta del telecadira girem a l'esquerra i ens trobem la "rampeta" de ciment als morros literalment, amb la maneta dreta busco alguna corona més gran i ja no em queda res, ho porto tot posat així que a apretar dents i cap amunt sabent que no estic al tram més dur de l'ascenció. Trobo el meu ritme "comode" i vaig pujant al passet, sense pressa peró sobretot sense pausa, a algun tram tirant de ronyons, braços, posant-me dret damunt la bicicleta i fent força segurament que amb les pestanyes i tot, i sense deixar d'assaborir la duresa de les rampes. Arribo al tram dur i noto una glopadeta de vòmit que intenta escapar-se, afluixo un pelet i la velocitat passa de 6'4km/h a 5 i algo, pràcticament parat, però tot damunt la bicicleta, si poso un peu a terra se que no sóc capaç de tornar a arrancar, passa el tram més dur i ja gairebé entrem a la transició, un tram de descans per "amollar" una mica de cames i entro caminant a boxes. BRUTAL!

Miriam m'informa que Roberto acaba de sortir de la transició, me'l senyala però no sóc capaç de veure'l, menjo i bec una mica i em poso a correr molt suaument, les cames no van tot el fines que voldria però ja agafaràn ritme suposo. Passen els primers 2'5kms i estic prop de Roberto, però degut al desnivell em costa retallar-li distància ja que la majoria de trams de pujada els fem caminant i ell en això és ràpid, i les baixades no acompanyen a correr com un boig tampoc. L'agafo i anem junts els dos una bona estona, fins que agafem al basc bàsicament, el veig que és un cadaver i que en baixades tècniques és molt més pato que jo, li faig un parell de senyals a Roberto per indicar-li que penso apretar una mica i ens el deixem ràpidament, a partir d'aquí ja intento no "amollar gas"  no sigue cosa que es gire la truita. Arribant al gir el terreny és una mica més corredor, però la tornada és fa duríssima, 10kms que és van fer molt llargs per acabar passant per les famoses antenes de La Bola del Mundo i entrar a meta amb una rampa duríssima a les nostres esquenes.


Uns 59' després del primer classificat, un altre basc i també del meu grup d'edat, vaig entrar a meta en una 19 posició a la general i un segon lloc a la categoria, recompensa que d'en quan en quan va bé per continuar progressant, però per damunt de tot la millor recompensa van ser els ànims dels companys que van estar pendents de La Bola, i pendents de l'infern de l'IM de Frankfurt on teniem a Enric Boldú lluïtant com a bon Ilercavo.

Roberto, moltissimes felicitats per la magnífica cursa que vas fer i per ensenyar-me lo teu terreno d'aquesta manera. A la proxima espero que vingue Pau Trummer també i mos passe la mà per la cara.


dimarts, 31 de març de 2015

ULTRA SKYLIMITS PENYAGOLOSA

 Aquest cap de setmana hem estat per terres valencianes, aquest cop amb l'excusa de participar a la segona edició del duatló cross Skylimits Penyagolosa. Bona representació ebrenca vam baixar, alguns el dissabte per la tarda i uns altres matinant i el mateix diumenge.

La sortida era a les 9 del matí, així que dissabte a la nit desprès de sopar pràcticament directes al llit ja que amb el canvi d'hora dormiriem una hora menys. Ens despertem, esmorzem i cap a Atzaneta. A última hora i per donar més emoció toca fer de mecànic, ja amb el cos activat i amb una mica menys de 15 minuts per a la sortida ja ho tenim tot solventat. Sortim gairebé tots els ebrencs junts, la cursa ja posarà a cadacu al seu lloc. 


Pràcticament tot el primer segment de BTT és en pujada, uns 20kms i 900m+ va marcar el meu GPS. Les sensacions van ser molt millors del que tenia previst i inconscientment vaig gastar més cartutxos dels que volia. Els primers kms compartits amb Liberto, Albert Albesa i Albert Blanch i amb el pas dels kms ja fent la goma amb Albert Blanch (l'animal el dia anterior ja va donar tralla a les cames).

T1 amb calma, surto de boxes i a avituallar, primera pujadeta del trail tota corrent i cap a baix, el terreno bastant paregut al nostre, les cames no van com voldria però intento no perdre molt de temps i a la que puc demanar pas ho faig, començo a baixar el famós tallafocs i una mica abans d'arribar baix veig a Roberto, algo falla si en 2'5/3kms ja el veig. Em relaxo una mica i anem fent, però sembla que la BTT comença a passar factura i apareixen els calambres. 


Sembla que em refaig una mica però intento no forçar massa a les pujades, menjo de les barretes que duc al portadorsals i als avituallaments carrego de valent. Arribem a Vistabella (d'en quan en quan apartava la vista de la sendera per veure el poble damunt dels nostres caps, a part de patir també hi ha moments per contemplar el paisatge). Un parell de glops de sals, un parell de glops d'aigua, un parell de talls de taronja i un grapat de dàtils i a continuar. Començem la baixada i als pocs metres axeco una pedra amb el peu esquerre i altra vegada una pilota dura a l'isquio, ara canviem de cama. Estiro i aprofito per pendrem el gel, ja no em queden barretes, m'ho he fotut tot.


Continuo baixant però amb més calma ja que veig que els isquios no estàn per a donar el puntet que em fa falta. Ja que baixant no podem ara intento correr tot el que puc de pujada al menys. Sort que aquí dalt corre una mica l'aire sino la calor encara ens pegaria més galtada.

Faig la T2 amb calma també, parlant amb un voluntari, els informen que el primer ja està a meta, casi res, ja ha fet els 17kms de baixada. El mini repetxonet de la sortida el faig xino xano pero encara mig bé, a partir d'aquí molts kms de baixada bastant ràpida per pista. 

A la que la baixada s'acaba i començem a pujar un repetxonet una mica més llarg la feina és meua per no caure de costat, noto les cames buides, corono i altra vegada cap a baix, ara ja una mica més pedregos, així que tocant freno que no m'agrada massa a mi això de la BTT. Em passa Roberto i quan encara el veig tornem a pujar un repetxonet curtet, li retallo una mica de distància a la pujada però a la que tornem a baixar ja desapareix de la meva vista. Entro a Atzaneta una altra vegada i en pocs minuts creuo la meta. Feina feta, bones sensacions, no hem pres mal i mos ho hem passat bé, així que no podem demanar res més.


Moltes gràcies a Ph-QUIROGEL i a LO CORRIOL per tot el suport rebut i felicitar a tota la tropa que vam anar allí a passar-ho bé, donar l'enhorabona a Deeivid pel carreron que va fer (segur que aguantar-me al cotxe te va fer anar alterat) i a Ester per lluïtar com una bestia i aconseguir pujar al podi amb la elit.


Per si hi han dubtes, només cal mirar la cara de felicitat que feia amb el bocata a la mà, no sóc massa de treure a pasturar la BTT però crec que hi tornare, cursa dura, a un nivell tècnic apte per a paquets com jo i una organització de luxe.

dimarts, 10 de març de 2015

ULTRA TRAIL DE LES FONTS

Un any més, i ja en van tres, hem tornat cap a Xerta per gaudir de l'Ultra Trail de Les Fonts, 120 kms i 6000m+ repartits en 3 etapes.

Divendres en plegar de la feina vaig recollir a Roberto i amb una mica de pressa cap amunt, em canvio ràpidament i a recollir dorsals. És dona la sortida i m'ho emprenc amb bastanta calma ja que la primera etapa és molt planera i corredora i podria pagar-ho l'endemà a l'etapa reina.

Sortim a un ritme alegre però en tot moment sentint-me comode i controlant no pujar massa de pulsacions. a Roberto li agrada fer de pare i igualment va recordant-m'ho. Arribem a Aldover i com tots els anys l'ambient és espectacular, un altre any que el públic serà de 10. Sortim de l'avituallament i ens partim una barreta, i a partir d'aquí ja sense la companyia de Roberto fins a meta per aturar el crono amb un temps de 2hores i 48 segons, els primers 23kms al sac amb un bon crono encara que no m'he sentit massa comode a les baixadetes. Dutxeta, menjar alguna cosa i a esperar a la Tania que malhauradament s'ha torçat el turmell i no podrà completar l'etapa. Molts ànims i que la recuperació sigui ràpida.

Dormim poc més de 3 hores i ja sona el despertador, esmorzem una mica i recollim a un company del Sergi. En arribar a Xerta, l'Aleix ens comunica que no prendrà la sortida ja que està ressentit del genoll i ell mateix diu que a Paüls no arriba. Al principi ens ho prenem a broma, però veiem que no fa broma aquest cop (tu també a fer bondat i a recuperar-te que tenim que compartir més reptes i algun entreno guai). A les 6 i uns pocs minuts es dona la sortida de l'etapa llarga, 70kms i 4000m+ ens esperen avui. La gent surt molt ràpid i jo sense voler-ho també, i això que intentaba no passar-me.


En arribar a Paüls (km10) veig a l'Aleix i familia i a Albert Blanch que ha vingut a veurens també, em trec el tallavents ja que el cos ha agafat temperatura, avituallo i continuo en busca de la Refoia (km 18'5). Pleno els bidons d'aigua i  començo a baixar amb un grupet que poc a poc s'anirà trencant degut al ritme bastant elevat que portem. A Prat de Comte (km26) més cares conegudes donant ànims. A partir d'aquí i sabent que la següent pujada s'agafa fort, afluixo una mica, menjo i m'hidrato bé i poc a poc vaig pujant fins al Tossal d'Engrilló (km32,8). Aquí, després de menjar i tornar a carregar líquid envio un whatsapp a Pau Trummer tal i com haviem quedat. M'enganxo a un parell de jesusencs, anar acompanyat sempre va bé encara que el cos i la ment no estiguin pasant cap mal moment per ara. Baixem també a un bon ritme fins a Sant Roc (km41) on tenim control de material i avituallament. Veig als pares del Sergi que han vingut a veure'l, a Roberto amb uniforme de feina i a Pau preparat per acompanyar-me, en principi sols fins a Alfara, però es va animar ell solet i va vindre fins a meta.

 

Sortim de l'avituallament caminant mentre continuo menjant-me una llesca de pà amb tomata i pernil salat, ara ve la pujada a l'Espina, una altra de les que és fan llargues i que quan penses que ja has arribat dalt i començes a baixar simplement és un engany, ja que tornaràs a pujar. Poc a poc anem passant gent, nosaltres al nostre ritme, sense cap pressa a les pujades, i a les baixadetes ens amollem una mica. Arribem al Coll d'Alfara i començem a baixar, la calor apreta fort i ja sigui per les barretes, per les sals o per beure de pressa, li comento a Pau que no em trovo del tot bé de la panxa i tinc una mica de ganes de vomitar. Més o menys a mitja baixada finalment ho trec, recordem La Cursa del Llop del 2012 on Pau també va veurem treure les últimes barretes i glops de sals. Ens agafa un basc al que hem passat a la pujada, anirem els tres junts fins a Alfara (km 53) ja que baixant per aquest terreny tant tècnic, tenim un ritme molt paregut. Allí ens refresquem a la font, plenem els bidons ja que estan completament buits. Fa molta calor, menjo bastanta fruita i algo de codonyat, torno a banyar el buff abans de marxar del poble, i continuem en busca del coll per trencar cap a la Coscollosa, a l'hombra d'un petit maset veiem a un altre basc descansant, l'anterior ens habia preguntat si aquí no plou ni fa mal temps que està tot sec. 


Passem el coll i ja sabem que no ens queda cap pujada forta, ara pràcticament és tot baixada fins a meta. Fins la Font Nova utilitzare bastant els bastons ja que m'ajuden a frenar-me una mica i em donen confiança, hi ha algun tram de pedreta solta i a mi això no m'agrada. Arribem a la Font Nova (km62,5), últim avituallament abans de meta, la feina pràcticament ja està feta. Si desde dalt del coll ho hem corregut casi tot, ara encara més motiu, la meta està prop i intentem retallar minuts d'on sigui. Finalitzare l'etapa amb un temps d'11 hores 19 minuts i 7 segons, remuntant moltes posicions a la classificació general i situant-me en el lloc 54. La sorpresa de veure a Lope i al Santet a meta no va ser sorpresa ja que Pau se'n va anar de la llengua a pocs kms de meta, però me va fer il.lusió igualment que vinguessin.


Dissabte a la nit la feina va ser nostra per no adormir-nos amb el cap damunt les pizzes, i diumenge al matí esmorzant les cares que feiem el Sergi i jo també eren epiques, i no en parlessim de com acaminem. Tot i la mandra que ens fa correr, ho hem de fer, així que tornem a recollir al company i al lio que no ha sigut res, al menys aquesta nit hem dormit més.

Es dona la sortida i els primers kms les cames van molt atontades, parlem amb Kiko i li preguntem que fa allí, ens diu que no va massa fi, per a mi el primer plaer del dia poder intercanviar sensacions mentre corro amb algú de la seva talla, llastima que sigui pel motiu que és. El segon serà poder anar fent la goma amb Javi Gine fins a la Coscollosa, també llastima que vagi buit, i el tercer sentir-me amb forces suficients per intentar retallar-li alguns minuts al Sergi (la nit anterior de broma li vaig dir que anava a per ell, poc m'hagues imaginat que podria correr i tot).

Les meues cames van tardar uns 3 o 4 kms en activar-se, però quan ho van fer em van donar molt bones sensacions, així que vaig apretar tot el que vaig poder, fins i tot corrent alguns trams de pujada, i vaig gaudir de la cursa com no habia fet cap de les dues edicions anterior que habia fet l'ultra.

Van anar passant els kms i el meu cos no es sentia buit, feia caloreta, així que a cada avituallament mínim dos gots d'aigua caien, més codonyat i algun tall de taronja i una bosseta que duia de gominoles que no em vaig menjar el dissabte (la panxa va aguantar com una campiona també). Cada vegada la meta més prop, per la Font Nova ja anava acceleradissim i gastant els cartutxos a l'ample, en 8kms la meta ens esperava i feia pinta de que faria un bon temps.

Em va sortir ve la jugada i vaig aturar el crono amb un temps de 3 hores 42 minuts i 41 segons, molt satisfet per la marca, però per damunt de tot, de veure que el cos va rendir com tocaba i va recuperar bastant de l'etapa del dia anterior. El meu temps final va ser de 17 hores, 2 minuts i 36 segons, i un 43e lloc a la classificació general. Poc a poc anem millorant, i cada la motivació i les ganes són més grans.

Ja per acabar he de donar les gràcies a PH-QUIROGEL, dissabte la nit vaig ser previsor i a part d'abusar plenant-me les cames, també vaig posar una altra manta al llit, A l'Agustí de LO CORRIOL per ajudar-me a escollir el material (calçat a escollir a cada etapa i que agafar per a l'etapa de 70kms) i l'alimentació (el segon paquetet de gominoles GU va sobreviure fins al diumenge, potser per aixó tenia ganes d'apretar) Als voluntaris i organització per la feinada que fan i ben feta que la fan, als amics i demès públic per l'ambient que ens feu respirar durant els 3 dies i a tota la família de corredors, tant als de les 3 etapes com als d'una etapa.

Al Sergi dir-li que sempre que ho vulgui te casa aquí baix i espero que li hagi agradat el petit raconet que ha vist de les nostres terres. Un gran plaer tornar a compartir repte amb un crack com a persona i com a esportista. P.D. encara estic menjant coca de llardons, i bona que està!