Segurament, quan Roberto ja fa mesos va dir-me d'anar-hi li hagués dit que no, però aquest triatló te dues coses especials. La primera és que el segment de la cursa a peu ni és pla, ni és asfalt, sinó tot el contrari, gairebé 1000m+ en 20km de terreny bastant técnic i amb molta pedra, i tot o pràcticament tot, per damunt dels 2000m sobre el nivell del mar. El segon motiu, i podriem dir que el que va fer-me decidir per acceptar la proposta, és el que li dona nom a la prova, que ens ho trovem al final del segment de bici. No és res més que una rampa encimentada d'uns 3kms, amb trams del 18-19% (alguns diuen que fins i tot del 20%). Final de la penúltima etapa de La Vuelta del 2010 i 2012. La del 2010 la tinc marcada a la memoria, jo encara era remer, i recordo que desde l'habitació d'un hotel de Madrid capital, vaig viure intensament la batalla entre Ezequiel Mosquera i Vincenzo Nibali.
Dissabte a la tarde ens trobem amb Roberto i Miriam a Navacerrada, anem junts al briefing i "flipem" una mica amb el descontrol que hi ha. Ni punt de comparació amb totes o la gran majoria d'organitzacions de les curses de les nostres Terres. Acaba el briefing i sortim segurament amb més dubtes que respostes. Soparet, preparar el material per a l'endemà (a la cursa a peu hi habia un mínim de material obligatori), com sempre els dubtes respecte a un material o un altre comentats amb Agustí LO CORRIOL i Pau Trummer, i desprès d'estar una estona al llit amb les cames en alt plenes de PH-QUIROGEL a dormir que el despertador sona aviat.
A les 6 del matí ja estem acabant de preparar els últims detalls i entregant el material de la cursa a peu a l'organització. Conec a la mare del Roberto, una dona molt símpatica i amb un esperit juvenil increible. Entrem a l'aigua amb temps i la sorpresa es meva pel que fa a la temperatura, més calenta del que esperava, però ja que el neopre és opcional l'utilitzarem.
És dona la sortida i intento posar-me dintre d'un grupet, però aviat m'estresso molt al rebre un cop de peu a les ulleres, sento molta calor i fins i tot em costa una mica respirar, així que decideixo sortir del grup i anar al meu rotllo. Poc a poc vaig tornant a la normalitat, fent una natació més conservadora. Surto de l'aigua, faig una transició amb calma i a la que surto de boxes, encara ens queda un bon tram a peu fins poder pujar a la bicicleta. Primer "repetxet" per sortir del poble i el pulso pels núvols, a partir d'aquí molts kms de baixada, m'ajunto amb un grupet i ens organitzem bastant bé a l'hora de donar relleus.
Arribem al principi de La Morcuera, el primer port, continuo posant un ritme prou alegre, el basc que anava darrere meu em dona el relleu i veig que darrere seu ja no queda ningú, tothom s'ha quedat uns metres més endarrera, així que continuem els dos a relleus, amb el plat carregat i a un bon ritme, crec que els dos sabem que som del mateix grup d'edat i cap dels dos vol mostrar símptomes de feblesa. Arribem a Miraflores de la Sierra encara a relleus i decideixo deixar-lo marxar encara que hagues pogut continuar a aquell ritme una estona, prefereixo pensar amb la Pujada a La Bola, ja que si els professionals pugen clavats no vull ni imaginar com ho farem natros. Corono el port guanyant un parell de posicions més durant l'ascens i cap a baix ràpidament, és un port ràpid (moltes estones sense baixar de 50km/h i agafant una velocitat màxima de més de 70km/h) i amb algunes corbes que el fan divertit. Desprès del port un tramet rodador i en busca del segon port, Cotos, un port llarg i molt constant que com diu Perico Delgado, se fa "apestoso". Vaig pujant poc a poc, al meu ritme, amb cadencia, i amb la sensació de que les cames no van.
Quan corono espero una baixada per recuperar-me i no és així, ara ve un tram bastant rodador que ens portarà directament fins al port de Navacerrada. Li pregunto a la senyora de protecció civil si "¿ahora empieza lo bueno no?" respon afirmativament així que baixo plat i pujo pinyons deixant el 34/28, a la caseta del telecadira girem a l'esquerra i ens trobem la "rampeta" de ciment als morros literalment, amb la maneta dreta busco alguna corona més gran i ja no em queda res, ho porto tot posat així que a apretar dents i cap amunt sabent que no estic al tram més dur de l'ascenció. Trobo el meu ritme "comode" i vaig pujant al passet, sense pressa peró sobretot sense pausa, a algun tram tirant de ronyons, braços, posant-me dret damunt la bicicleta i fent força segurament que amb les pestanyes i tot, i sense deixar d'assaborir la duresa de les rampes. Arribo al tram dur i noto una glopadeta de vòmit que intenta escapar-se, afluixo un pelet i la velocitat passa de 6'4km/h a 5 i algo, pràcticament parat, però tot damunt la bicicleta, si poso un peu a terra se que no sóc capaç de tornar a arrancar, passa el tram més dur i ja gairebé entrem a la transició, un tram de descans per "amollar" una mica de cames i entro caminant a boxes. BRUTAL!
Miriam m'informa que Roberto acaba de sortir de la transició, me'l senyala però no sóc capaç de veure'l, menjo i bec una mica i em poso a correr molt suaument, les cames no van tot el fines que voldria però ja agafaràn ritme suposo. Passen els primers 2'5kms i estic prop de Roberto, però degut al desnivell em costa retallar-li distància ja que la majoria de trams de pujada els fem caminant i ell en això és ràpid, i les baixades no acompanyen a correr com un boig tampoc. L'agafo i anem junts els dos una bona estona, fins que agafem al basc bàsicament, el veig que és un cadaver i que en baixades tècniques és molt més pato que jo, li faig un parell de senyals a Roberto per indicar-li que penso apretar una mica i ens el deixem ràpidament, a partir d'aquí ja intento no "amollar gas" no sigue cosa que es gire la truita. Arribant al gir el terreny és una mica més corredor, però la tornada és fa duríssima, 10kms que és van fer molt llargs per acabar passant per les famoses antenes de La Bola del Mundo i entrar a meta amb una rampa duríssima a les nostres esquenes.
Uns 59' després del primer classificat, un altre basc i també del meu grup d'edat, vaig entrar a meta en una 19 posició a la general i un segon lloc a la categoria, recompensa que d'en quan en quan va bé per continuar progressant, però per damunt de tot la millor recompensa van ser els ànims dels companys que van estar pendents de La Bola, i pendents de l'infern de l'IM de Frankfurt on teniem a Enric Boldú lluïtant com a bon Ilercavo.
Roberto, moltissimes felicitats per la magnífica cursa que vas fer i per ensenyar-me lo teu terreno d'aquesta manera. A la proxima espero que vingue Pau Trummer també i mos passe la mà per la cara.
