dilluns, 20 de maig de 2019

IRONCAT 2019

Aquest passat dissabte l'Ironcat arribava a la seva 15a edició, i desde fa uns quants mesos natros teníem la data marcada al calendari amb l'ambiciós objectiu d'intentar atacar lo sub 10h en llarga distància. Objectiu que finalment quedaria bastant lluny de ser assolit. Podría trobar un munt d'excuses per justificar-me, però los deures no estaven acabats i psicològicament no vaig estar a l'alçada del repte, així que primer que res agraïr als companys que tant desde dins com desde fora de la cursa van "obligar-me" a continuar quan lo més fàcil era plegar i marxar cap a casa derrotat. Dit això i ja amb prou calma, a explicar una miqueta com vaig viure este dia.

A les 6 del matí ja estavem a l'Ampolla per deixar el material a boxes, parlar amb amics i coneguts, posar-se el neoprè i fer-nos alguna foto, alguns amb cara d'il.lusió a la cara, altres amb careta de corderet que va cap a l'escorxador. Anar cap a la Platja de l'Arquitecte i fer unes braçades abans de la sortida. La temperatura de l'aigua és prou bona, millor que la de l'exterior, i de moment sembla que el vent encara ens respecta una mica i el mar està completament calmat.

A les 7 en punt es dona la sortida, per primera vegada en la meua vida intento sortir en un grupet i no vaig sol al meu rotllo (no tota la natació però si al principi i l'última mitja volta), això implica rebre algún cop a les dos primeres boies. També per primera vegada miro el crono al completar la primera volta i veig que vaig dins del previst. A la segona volta seré conscient de que comença a fer una mica d'aire i dins l'aigua això és tradueix en una mica de corrent. Tercera volta i m'agafen dos nedadors per darrere, m'enganxo als seus peus ja fins a dins al port però sense pujar la meua intensitat. Finalment surto de l'aigua en un temps d'1:08:12. Més que satisfet del primer segment, les glopades a la piscina han servit per a molt, potser tocarà tornar-hi i tot.


Transició millorable i a pel segment de bicicleta, per davant 180kms en la incognita de com és portarà l'aire. De camí cap a Deltebre, amb el vent de cul i sense forçar gens, la velocitat és bastant elevada, cosa que sols pot significar aire, i de Deltebre a Camarles realment serà quan pitjor ens tocarà, completament de cara. Bicicleta dura però crec que vaig tindre clar en tot moment que tenia que estalviar el màxim d'energia possible, "calma" amb el vent de cul, i quan el tenia de cara ben acoplat, cap amagadet (bona decisió sortir amb el casc de ruta i no amb el de crono ja que vaig veure'n a més d'un amb casc de crono amb la vista baixa i la cua del casc sobresortint per damunt de les espatlles, i jo hagués estat un més d'estos que treuen lo freno per dalt), i sobretot cadència sense importar si la velocitat en algún moment fins i tot baixa dels 24km/h. Durant les 4 primeres voltes vaig poder seguir estrictament amb els temps i quantitats de menjar i beure, però a la 5a volta ja va costar-me menjar i acabar-me el bidó de sals, durant la tornada cap a l'Ampolla vaig parar per veure si l'estona de peu mentre feia una llarga pixada m'ajudava a que s'estabilitzés una mica la panxa. No va ser així i als primers kms de la última volta em vaig veure obligat a parar per vomitar. Completo la volta sense menjar ni beure sals, únicament aigua. Completo el segment de ciclisme amb un temps de 5:20 segons el Suunto i 5:25 segons els temps oficials de la federació. Moltissimes gràcies a Albert Lopeandía per les rodes i a Albert Forcadell i Pau Trummer per fer-me els avituallaments.


Entrem a la T2 i l'objectiu no sembla impossible, "únicament" queden 42'2km on pot passar de tot, los que heu fet o heu vist això de la llarga distància ja sabreu que los John Deere aquí són los que se salven de pegar-se'la. Començo a correr i les sensacions són molt bones, corrent per baix del parcial previst i intentant no passar-me de ritme fins al km 17 o 18 aproximadament. Una altra parada per orinar i quan intento tornar a correr m'és impossible, de cop és com si els meus quadriceps s'acalambressin, camino uns quants metres i quan puc tornar a correr el meu cap ja està enfonsat, i del ritme que duia fins al moment ja ni pensar-hi tornar-lo a agafar. Veig com totes les opcions de ser sub10h s'escapen i ja no m'importa gens la marca o simplement acabar. De fet si no hagués tingut allí als amics, als meus pares, companys d'equip, la gent del Montbike, los del Cabrafreixet, i gent del públic donant-ho tot animant reconec que pel meu cap passava la idea de plegar. Per a mi ja no tenia cap sentit continuar patint esta mitja marató que encara me quedava. I ara estaria estirant-me els cabells si ho hagués fet. Gràcies a tots vatros vaig continuar esta eterna mitja marató, a ratos corrent i a ratos caminant per poder completar el meu tercer Ironcat.


Vaig marxar de l'Ampolla en MMP però no estava satisfet, tinc la sensació de que podia donar més, que a ratos vaig caminar quan podia correr, més lent del previst, però correr. Esta millor marca personal no sería la mateixa, i el sabor de boca tampoc. No descarto tornar-hi, he vist que l'objectiu pot estar a les cames, però obviament toca fer bé los deures tant a nivell físic, com encara més i tot a nivell psicològic per creure-s'ho fermament.


Moltíssimes gràcies a tots pel suport rebut durant estos mesos, a tots els companys de fatigues que m'han acompanyat durant el camí i donar l'enhorabona als companys. Ara que se cansen los que van a Lanzarote i a Niça. Molts ànims colla de maleantes. 

Fotos: Maria Jose Abella