MARATÓ DE DONOSTIA

Aquest cap de setmana gràcies a l'art que té el Sergi per enganyar a la gent per a correr, hem estat amb ell, l'Aleix i uns quants companys més del Triatló Vallirana a la marató de Donostia. De la ciutat pràcticament no vam tenir temps de veure res ja que vam arribar-hi el dissabte a la tarda, però pel poc que he vist puc dir que val la pena quedar-s'hi uns dies.

Diumenge la sortida era a les 9 i teniem l'hotel pràcticament a tocar de l'estadi d'Anoeta, lloc on finalitzava la prova. La sortida era uns metres més avall però també molt prop. Ens vam axecar aproximadament a les 7 per esmorzar amb calma i tornar al llit una estona més. A les 8:15 vam baixar a recepció on havíem quedat amb la resta de companys per anar cap a la sortida.

De camí a la sortida m'acaben de convençer per sortir amb la llebra de 3h, així que deixem correr la tàctica que volia utilitzar i passem a una altra que podria resultar bastant "kamikaze". A les 9 es dona la sortida puntualment i els 3 intentem no allunyar-nos massa de la bicicleta de la llebra, que a estones no va al ritme que toca. Al cap d'un parell de kms l'Aleix i el Sergi tiren més endavant i jo em quedo amb el grupet de 3h.

No m'obsesiono en anar enganxat a ell i simplement l'utilitzo com a referència, intento portar un ritme alegre però relativament comode, fins i tot alguna estona vaig una mica per davant d'ell aprofitant que fa una mica de baixada. Els kms passen ràpid i amb poc més d'1h 30 ens plantem a la mitja marató, aquí ja afluixo una mica el ritme i intento conservar una mica les forces que queden.

La segona volta és pràcticament igual a la primera, i dins al tunel veig a l'Aleix que està relativament prop, continuo al meu ritme i al passar per l'estació aprofito per anar al servei. La paradeta em va bé i torno a arrancar amb les piles una mica recarregades. Passem el km 30 i de moment encara continuo prou bé, i en arribar al 32 més o menys veig a l'Aleix, l'animo i intento que s'agarri a mi però malhauradament ha topat amb el conegut mur.

Cada vegada els kms passen més lents, intento no afluixar el ritme i si puc correr amb algun grupet que m'estiri procuro anar tapat dins del grup. ja es veu molta gent caminant i sent ajudada a estirar per voluntaris de la cursa i per membres de la Creu Roja. Per sort el meu cap només pensa en continuar corrent a bon ritme i cada cop Anoeta està més prop.

Si durant tota la marató, tot i la pluja del final, el públic no ha parat d'animar, per cert amb un bon nombre d'estelades, el tram d'adoquins que hi ha entre l'asfalt i l'estadi és encara més espectacular, encara no hem passat el km 42 però ja no són les cames o el cap el que ara ens fa apretar fort les dents cap a meta. 3/4 de volta per la pista de l'estadi intentant apretar i cremar els últims cartutxos que queden i per fi puc deixar de correr ja, faig unes poques passes caminant i he d'agafar-me a una tanca publicitaria mentre vomito, s'aproxima un membre de la creu roja per preguntar si estic bé i quan ja he tret tot el que tenia que treure veig al Sergi que tot just acababa de recollir la medalla i l'avituallament. Quina bestia, ha baixat de 3h amb tot el que porta a les cames...

Ja per acabar i no fer-ho més llarg felicitar a la resta de companys, especialment a l'Aleix pel seu bon debut tot i els cops de cap que es va pegar contra el mur, és un lluïtador i no me'n va quedar cap dubte quan vaig veure l'esforç que feia per enganxar-se a mi. A la proxima estic convençut que em passarà la mà per la cara. Al Sergi no se si felicitar-lo o no escoltar-lo més peró moltíssimes gràcies per fer-me escollir l'estrategia suicida, sense ella segurissim que hagues fet més de 3:10 i ara no podria dir que tinc 3:07.26 en la mítica distància dels 42195m.

Donar les gràcies a l'equip de Ph-Quirogel per fer que les cames s'estiguin recuperant tant ràpid, a Agustí de Lo Corriol i a Carlos de Recusport per aconsellar-me amb el material i els gels i en definitiva a tots aquells que dia a dia confieu amb mi i em doneu suport per continuar millorant dia a dia.

TRIATLÓ PONT DE SUERT + CURSA DELS COCONS

Dissabte 5 de juliol tenia que ser la data marcada per acabar la temporada, però degut a la suspenció del Monegros Man 226 ens vam veure obligats a canviar de plans. Potser Roberto tenia raó de que no teniem el ritme per fer un olímpic però vam carregar pataquets i cap a Pont de Suert. Nomes pel paisatge ja val la pena anar cap amunt i si a sobre podem competir encara millor.

 Així que diumenge al matí desprès de deixar les sabatilles a la T2 i les coses de la bici i la bici a la T1 ens vam enfundar el neoprè i cap a l'aigua. 1500m de natació en aigua dolça a un embassament del Pirineu, sortida a peus de Roberto durant uns 30" i a disfrutar a la que vaig veure que el ritme era massa elevat per a mi. Un parell de traguets d'aigua més tard sortim de l'aigua i amb el cap més "pallà" que aquí pugem a la bici. Començo a pedalar al mateix moment que un altre triatleta amb el que a relleus anem passant gent fins que un parell de triatletes més s'enganxen a roda i es crea un grupet de 4.

 Continuem pujant en direcció a Erill la Vall on trovarem el punt de gir. Pujada molt rodadora fins a la rampeta final que ens permet anar tota l'estona amb la paella carregada i jugant amb els pinyons. A l'última rampeta el triatleta amb el que he anat tota l'estona i jo ens escapem del petit grupet i emprenem la baixada junts, enganxem a un altre corredor amb bona pota per rodar i a relleus anem els 3 fins a la T2.

Començo a correr a un ritme elevat pero sense tornar-me boig ja que vull intentar correr prou bé tot el 10000 i si em passo se que pot passar-me igual que a La Ràpita. el segment de cursa a peu consta de 4 voltes per un circuit de 2,5km que va desde la zona esportiva, passa per alguns carrers estrets de la població i per un passeig a banda i banda del riu sota l'hombra dels arbres que fan que correr sigui un plaer. ja desde la primera volta m'enganxo a una dona gran que s'ha enganxat a nosaltres al segment de bicicleta i em va marcant un bon ritmet quan als troçets de "llanito parriba" jo aniria un pelet més suau. Finalment al principi de l'última volta fa un canvi de ritme que no puc seguir i ja fins a meta donant-ho tot i disfrutant moltíssim d'aquest triatló, per a mi el més bonic que he corregut fins al moment.

El dinaret post cursa amb la familia de Roberto va acabar de donar-li el toc de diversió al cap de setmana. I que bo estaba tot, si no fos perquè vaig fartar com un animal hagues repetit encantadíssim.

I aquest dissabte aprofitant la proposta de Nuria, vam anar a correr la cursa dels Cocons, l'única cursa del circuit Terres de l'Ebre que es disputa en horari nocturn. La sortida era a les 21:30 així que els primers kms encara els vam fer de dia, a un ritme molt elevat sobretot al principi que en algun moment em va fer dubtar de si aquell era el ritme bo o petaria. 

Arribo al primer tram de sendera amb un lleuger aventatge respecte a Kiks, el meu màxim rival a les poques curses de muntanya que he corregut enguany (i això que som companys d'equip), però tant pronte tornem a entrar a la pista se'm posa al costat i em passa uns metrets fins que arribem a l'avituallament. Avituallem ràpid i continuem pujant per sendera ja, poc a poc es va fent fosc i tot el que puc correr ho corro, se que baixant és millor que jo així que si es vol enganxar al cul pujant que s'enganxi però no el deixare pujar comode.

Per fi es desenganxa i continuo pujant pero pensant que el tinc just darrere. Fem algun petit tram de baixada però no m'atrapa, finalment coronem i canvio piles a l'avituallament, ara amb més llum enfocant la sendera començo la baixada, tot el ràpid que puc però notant que en tot moment controlo on xafo. Tornem a pujar i encara no m'ha atrapat, pujadeta ràpida i donem a una pista que es farà llarguissima i amb algun tram curtet de sendera. Baixem prou alts de ritme i ens ajuntem el germà de l'Assis, un altre corredor i jo, i ja fins a meta practicament els 3 junts. Finalment vaig aturar el cronometre amb un temps de 2:34:52 i per fi guanyant a Kiks a una cursa de muntanya, però per damunt de tot disfrutant d'aquest esport i redescobrint el molt que m'agrada correr per muntanya i de nit, durant l'hivern ho faig per obligació com aquell que diu i potser no se valorar-ho prou.

Moltes gràcies a tots els voluntaris i organitzadors, a tots aquells que desde una banda o altra de corralito feu que tot aixó sigui possible, a Lo Corriol per estar allí fotent-me canya (ja t'arroplegare ja) i a l'equip de PH-Quirogel, que aquesta vegada degut a les ferides de la caiguda en btt del dimecres passat sols he pogut passar a saludar i no a gaudir de la recuperació.

CURSA DEL LLOP 2014

Un any més hem volgut repetir el repte de ser Llops, aquesta edició amb una manada molt nombrosa i amb molts amics formant part d'ella.

El llarg cap de setmana ja va començar divendres a la tarda amb l'entrega de dorsals, el briefing i deixar el material que necessitariem a l'organització.

Dissabte al matí, després de pegar més voltes de les que calien la nit anterior, vam començar ja amb el dorsal 600 a intentar ser llops, per endavant ens esperaven 170km per les carreteres del Baix Ebre, Ribera d'Ebre, Priorat, Baix Camp i Terra Alta. Els primers kms vaig poder aguantar amb un grupet fins a La Torre de Fontaubella, a partir d'allí i fins la baixada del Coll de Fatxes vaig anar sol. Un noi de La Ràpita em va agafar a la baixada i a roda d'ell vam enganxar a un company d'ell, un altre ciclista es va afegir també a nosaltres i per acabar el grup el meu company d'equip Liberto, que anava una mica més endavant que jo i pràcticament vam anar junts en tot moment fins a meta, esperant-me quan entre Miravet i Pinell hem quedaba despenjat del grupet.

La segona etapa va ser la cursa de muntanya del Riu al Mar, l'etapa que normalment fa la selecció de qui pot ser llop i qui no. Al principi vaig voler anar molt conservador, sense forçar massa ja que la baixada és pot fer molt llarga si apretes massa a la pujada. A mitant pujada però, la calor i el ritme elevat al principi de la cicloturista van passar-me factura amb algun moment de mareig i impedint que les barretes m'entressin. Amb més de 2h al cronometre vam arribar als ventiladors on ens esperava la sorpresa d'Ivan, avituallament, deixar la motxilla i canvi de sabatilles i a CORRER  amb Kiks i Oriol Macià cap a l'Ampolla que no ens podem encantar gens. Finalment a meta ens sobren uns 5' per "recuperar" de cara a l'última etapa del dia.

Pugem al kayak amb l'ajuda de Victor, Adrià i Carles i ens preparem per a la sortida, 16 kms són els que ens separen de la platja de Riumar, el mar està una mica mogut fins passat el far de la punta del Fangar, però tret d'alguna onada que m'entra per dintre del cubre casolà que hem va fer la meva mare no tinc massa problema. Poc a poc el mal de cul es va apoderant de mi i baixa molt el ritme, però anem bé de temps així que no cal preocupar-se fins que per culpa de despistar-me momentaneament vaig a l'aigua, però puc pujar sol abans que arribi la motora de la Creu Roja que tenia uns metres més endarrera atenent a un palista que tenia problemes amb el timó i puc continuar amb 4 dits d'aigua fins a meta.

Final de l'última etapa i cap a l'hotel, dutxeta i massatget i a sopar. Fa goig una taula de llops tant llarga, i desprès de sopar cap a l'habitació a preparar-nos  per al dia següent mentre comentem la jornada amb el meu company d'habitació, quin crack el Sergi.

Ens despertem a les 4:55, hem dormit els dos prou bé i baixem a esmorzar, l'ambient entre els llops ja es d'estar fent broma de bon matí, millor començar amb bon humor tot i la matinada. 

Passades les 6 del matí es dona la sortida a la primera etapa del dia, els 24 kms de riu que separen Jesus i Maria de Tortosa, i per si amb les algues no n'hi habia prou, aquest any el vent s'ha sumat a la festa, bufant d'una manera extranya que feia que molts cops no sabes per on portar el kayak, i per arrodonir-ho amb el timó inmobil.litzat degut a que el dia anterior vaig trencar un cargol quan vaig bolcar. El mal de cul també ens va afectar a la majoria en aquesta etapa.

Temps de sobres per menjar i fer-me un massatget i a per la mítica pujada a Caro, pel que tinc entés, la mitja marató d'asfalt amb més desnivell de Catalunya. Fins a Carreretes vam anar bastant tranquils i a partir d'allí anar fent al meu ritmet, sempre acompanyat del meu amic Agustí, culpable d'algun dels meus reptes, persona amb la que els kms es fan sempre menys pesats. Moltíssimes gràcies per acompanyar-me en aquest repte i per estar a l'arribada de l'Ampolla i de la BTT. Arribem al Portell i fins a meta continuem fent, crec que tot corrent, i ens passa Kiks com una bala, sense saber d'on ha sortit aquest boig amb aquesta força si fa un moment ni se'l veia? Passem el Pous de la Neu i últim repetxonet fins creuar meta, curt però intens.

Mentre Núria li acaba de fer el massatge al Jordi Pàmies aprofito per menjar i beure una mica amb calma, massatget, canviar-se i cap a la sortida de la BTT, l'última etapa que ens separa d'aconseguir l'objectiu de tornar a formar part de la manada.

És dona la sortida i al nostre ritmet anem pujant poc a poc a la Mola, a trams patint una mica, les cames ja noten el cansament acumulat durant tot el cap de setmana. Arribem a Terranyes i la veritat és que el poc que he axecat la vista del terra ho he disfrutat, sort d'això que si no... Entrem a una sendereta que fa una lleugera baixada, molt fàcileta, però a la que sortim del bosc i la sendera encara cap a baix la cosa canvia radicalment, per a mi i l'Oriol és massa tècnica i pràcticament la fem tota a peu, se'ns fa llarguíssima però per fí fem cap a la pista de baixada, ara la velocitat puja una mica però a cada repetxonet per petit que sigui, els dos esbufeguem. Passem Horta i continua la baixada, i de cop la pista torna a pujar molt empinada fins que es transforma amb un altre sender, continuem uns metres fins que ja no podem ciclar-la per falta de tècnica i xispa a les cames i toca continuar a peu. la calor apreta fort i el temps va corrent, en alguns moments, fent càlculs ràpids fins i tot ve al meu cap la possibilitat de fallar a l'última etapa com al 2011, però se que passi el que passi he de continuar, pedalant tot el que que pugui, ja que els últims kms seràn de baixada i el tram pla del canal. Passem la carretera de Prat de Compte a Horta i comença l'última pujada, vaig molt fet pols i no puc seguir el ritme de Liberto que ens ha atrapat i el d'Oriol, Ivan es queda amb mi i al menys no vaig sol, ens hem quedat els últims de la cursa però no m'importa, l'únic que vull es entrar dins del temps. Per fi arribem dalt, l'Oriol està assegut a una cadira esperant-nos, avituallo bé i durant la baixada del Montsagre em refaig, carretera fins al canal Xerta-Sénia i a roda d'Ivan fins al Terrapicó, allí passem Oriol i jo davant i ens diuen que disfrutem del moment, entrem a Tortosa per la via verda i tal com habia parlat amb l'Oriol, al mercat paro a posar-me la camiseta per entrar a meta.

He d'agraïr moltíssim a tots aquells que sempre feu que les coses siguin més fàcils, podría dir molts noms i seguríssim que me'n deixaria molts més. Als companys del triatló per tot el seguiment que vau fer de la cursa, als que estaveu allí físicament com als que preguntaveu per les xarxes socials, va ser brutal llegir TOTS els missatges. A Núria i Enric per estar a tot arreu preparant bidons i el que fes falta, tenint una taula parada amb menjar entre etapa i etapa i pels massatges i l'aplicació de PH-QUIROGEL per fer menys durs els primers kms de les etapes i facilitar la recuperació entre elles. A RENDIMENT-RACE pels bidons de sals i recuperador que ens van preparar la Núria i l'Enric. A l'Agustí LO CORRIOL per tot el que he après i em queda per aprendre amb ell i aconsellar-me sempre perfectament en l'elecció de material. Als voluntaris i organitzadors per preocupar-se de que estiguessim ben cuidats. A tots els que vam intentar ser Llops per ser una gent COLLONUDA, desde els que venieu a disputar-la fins als que en acabar en teniem molt més que suficient.

També m'agradaria aprofitar unes línies per demanar més implicació per part de les institucions per fer menys difícil l'organització d'una prova amb l'atractiu tant gran, tant per territori, per historia, com per misticisme com te La Cursa del Llop. No la deixeu perdre sius plau.

En definitiva i per l'entrenament que he portat enguany, objectiu més que aconseguit, sense una peça fonamental per a la nostra manada però aixó no vol dir que ens oblidem de tu. Pau no tinc cap dubte que algun dia seràs LLOP, és una assignatura que tens pendent. No se si tindre el privilegi de recollir una platera al teu costat o no, el que se segur és que d'una forma o altra vull estar allí per compartir aquesta experiència.

DOBLE OLÍMPIC TERRES DE L'EBRE

Ahir diumenge vam començar la temporada de triatló amb una de les competicions de casa nostra, el doble olímpic de les Terres de l’Ebre que com l’any passat tornava a tenir el seu centre d’operacions a Sant Carles de la Ràpita.

A les 8 i uns pocs minuts del matí es donaba la sortida del segment de natació en el que els triatletes teniem que recorrer 3000m repartits en dues voltes a un triangle. Al principi no em vaig sentir molt comode i em costaba molt mantenir el rumb correcte, però amb el pas dels metres van anar millorant les sensacions i la orientació. Vaig sortir de l’aigua amb un temps d’1 hora 9 minuts i amb més de 3800m al Suunto. Transició bastant lenta i a pedalar.

La bicicleta constava de 3 voltes a un circuit de gairebé 30km, on els primers 10km aproximadament teniem el vent de cara fins a Amposta, desprès giravem en dirección als Muntells amb el vent de culo on es rodaba a molta velocitat i amb tot carregat en algún momento i tornavem a girar per tornar de cara a La Ràpita amb un fort vent lateral on la gent de fora i sobretot els que duien roda lenticular van patir una mica menys que els del “terreno” o al menys aixó es el que em va pareixer a mi ja que en aquest tram solia passar a diversos competidors amb relativa facilitat, això si, sempre amb la cabra de costat i acoplat sempre que podía. Potser apretant un pelet més del que toca vam entrar a la T2 amb un temps de 2 hores 52 minuts.

Transició rápida i a correr, controlant el ritme al GPS, sortint a 4’05/km molt més ràpid del que tenia marcat a la meva estrategia, intentant frenar però no hi había manera, les cames anaven soles i quan encara no duia ni mitja volta ja van apareixer els calambres, estiro una mica i continuo més poc a poc però corrent amb males sensacions i talonant moltissim i per arrodonir la festa la panxa una mica revolta, decideixo canviar la pantalla del GPS i anar controlant sols els Kms per saber quan toca menjar. Poc a poc les sensacions van anar millorant una mica i vaig talonar un poquetet menys però no suficient encara per correr comode del tot i quan vaig adonar-me ja estaba a l’última volta per aturar la cursa a peu en un temps de 1 hora 36 minuts i el crono total de la prova amb 5 hores 38 minuts.

Ja per acabar donar les gràcies a tot el públic assitent, pels ànims, especialmente als coneguts, amics i familiars, que encara que a molts no us veigues (per anar una mica “loco”) vaig sentir els vostres ànims, i també agraïr als companys d’equip per la pinya que fem i la xalera que desprenem allà on anem. Agraïr també a LO CORRIOL per l’oli per posar-me el neopré i la crema antirossadures, el tracte i l’atenció cada vegada que entro a la botiga i a l’equip PH-QUIROGEL per fer que la recuperació sigui més fácil alleugerint el mal de cames amb aquella frescoreta tant característica.

3 EN 1 disculpeu el retard

Per continuar en la ratxa de cròniques escrites en retard avui toca la Mitja Marató de Tortosa, el campionat de Catalunya de duatló per equips i la Pujada a la Foradada.

Començarem per la mitja, enguany estic tocant bastant de terreno pla i pareix que les series m'estàn fent mig ràpid i tot, mai abans n'habia corregut cap i sent la del meu "poble" tenia l'excusa perfecta per estar a la línia de sortida. Com ja tenia parlat amb el mister surto amb el globus d'1h 24 i fins al km 9 no em desenganxo del costat de la llebra, allí veient com uns quants corredors, entre ells David gas poc a poc van guanyant terreny apreto una mica fins que passat el km 10 contacto amb ells, David i un altre corredor pugen un pelet el ritme i no els puc seguir però en tot moment els tinc a vista. Em quedo una mica en terreny de ningú i el ritme (elevat per a mi) se'm fa díficil d'aguantar però intento continuar per sota de 4'/km. A l'alçada de la universitat per fi puc enganxar a Gas i continuar apretant dents fins a meta aturant el crono amb un temps d'1:23:03. Molt satisfet de la cursa i amb mal de cames els dies següents, va ser necessari fregar bastant de PH-Quirogel per suavitzar aquesta sensació.

El dissabte següent vam enviar una expedició d'ilercavons cap al territori dels espartanos del Prat. L'expedició la vam formar Kiks com a capità de l'equip, Sito com a persona de coneixement, Edgar "Sueñecito" (que no va dormir durant lo viatge esta vegada) i Gerard lo galgo junior de La Cala.

la veritat es que segurament vam ser l'equip que més va xalar abans d'entrar a boxes, primer intentant fer cap al lloc, després per allí recollint dorsals i estes coses d'esportistes i dinant al Bar Jaen (mos va marcar a tot l'equip crec). Unes horetes més tard vam aconseguir deixar los cavalls de batalla a boxes, escalfar una mica i encara mig gelats a pel primer segment de correr, per a mi el que més dur se'm va fer. Fem la T1 i sortim prou junts els 5, començen els lios a l'hora de donar relleus. A mitant primera volta Edgar fa l'afilador amb la roda de Gerard i va a terra, s'axeca amb una bona cremada i la roda del davant una mica boteruda, tot i aixó el tio va continuar donant relleus en un parell de COLLONS. A l'última volta pareix que per fi anem més compenetrats però ja toca entrar a boxes.

Faig la T2 més lenta que els companys i els toca esperar-me, però les cames ja s'han activat i al ritme que ens marquen les dos llebres puc seguir prou bé, sort dels veteranos que feien frenar als galgos que si no... la xalera tot i els incidents no mo la treu ningú.

Avui hem anat a La Pujada a La Foradada, que enguany era Copa Terres de l'Ebre i ja que Lo Corriol mos ho va demanar pos cap a La Ràpita a vore que sortia. Sortida forta amb el grup de davant (primer fallo) i abans del km 2 mort ja, he afluixat una mica però fins que no he portat 1h de cursa no m'he acabat de sentir del tot comode. A partir d'aquí i fins a la segona hora de cursa les sensacions han sigut prou bones, pujant me noto una mica més fluix que l'any passat, suposo que retallar el treball de força i tocar menys muntanya que l'any passat se nota, però baixant he de reconeixer que m'ho he passat bé i no m'he vist tant lent tampoc. Una mica abans de les 2 horetes de cursa m'ha agarrat Kiks, aproximadament pel km 13, i fins dalt a La Foradada a fer una mica de gregari treballant per al capità i disfrutant de les magnífiques vistes. En coronar avituallament ràpid i a emprendre la forta baixada per la Campana, allí m'ha intentat marcar ell el ritme però no l'he pogut seguir, massa tècnica per a mi.

A partir d'aquí m'he dit a mi mateix que a disfrutar del que quedava de cursa i així ho hem fet fins baix a l'últim avituallament, el cap ha començat a dir que no i ha sigut que no, i per rematar-ho la fatiga de les últimes setmanes i el tio del mazo que ha baixat desenfrenat i m'ha fotut trompada, sort de Laure que també anaba una mica fus que m'ha animat per continuar els dos junts fins a meta i entrar agarradets de la maneta, un gran esportista i millor persona. Oco que encara està creixent i farà mal. Les sensacions no han sigut les esperades ni les que mereix una cursa tant frestega i bonica però de curses com la que he fet avui s'apren, quan les coses van bé no prestes tanta atenció a la lliçó.