dijous, 11 de juliol de 2013

NÚRIA-QUERALT

Despres d'una Fredes-Paüls amb millor temps que sensacions i d'una Pujada a Caro molt satisfactoria ja toca tornar a escriure unes línies. Aquest cap de setmana hem corregut la Núria-Queralt, una cursa de 92km i 5800m+, una cursa que m'ha fet enamorar encara més de correr per muntanya i m'ha ensenyat algunes de les sensacions que puc tenir de cara a pròxims reptes. Divendres a la tarda, en plegar de treballar em vaig pegar una dutxeta ràpida i cap al peatge de l'Aldea on l'Agustí ja m'esperava per pujar cap a Casserres, un poblet al costat de Berga, on la matinada de diumenge tindríem la meta.

Ens vam gitar una mica tard però a les 5:30 aproximadament i abans que sones el despertador els 2 ja estàvem desperts, una mica abans de les 6 ja estàvem vestits amb la roba que portaríem al principi de la cursa i amb les motxilles carregades vam marxar cap a Berga on havíem quedat amb Marc per a que ens portes a Queralbs on agafaríem el cremallera que ens portaria fins a la sortida a Núria. En arribar a l'estació ens trobem amb la resta de companys de les Terres de l'Ebre, 10 en total. Foto d'equip i a esperar que surti el tren.


Durant el curt trajecte Agustí em diu que pareixo un xiquet, i així em sento contemplant el riuet que baixa, els arbres, les roques i aquelles muntanyes, de petit ja hi havia pujat una vegada però a aquella edat no era conscient de tot això. En arribar a Núria a recollir el dorsal, plenar bidons i camelbak i preparar-nos per a la sortida, això si, sempre amb algun conegut prop per xerrar una mica i riure. I per a variar arribem una mica justos a la sortida i això que ja fa estona que estem per allí, no tenim remei.


En sentir les campanes que marquen les 10 comença la cursa, intentem no deixar-nos portar pel ritme de la gent i anem fent la nostra, mentre intento no desenganxar-me d'Agustí i que se'ns cole algu pel mig, els primers quilometres no són molt durs, i el paisatge es preciós, el terreny es corredor i pràcticament sense pedres i les poques que hi han no fan que sigui un terreny tècnic. En arribar al primer punt de control, males noticies, veiem a Javi amb el peu descalç dins a l'aigua del riu, serà el primer dels ebrencs que plegarà, esperem que no sigui res i ben aviat torni a estar donant guerra. A partir d'aquí comença una llarga i forta pujada que ens portarà fins passats els 2500m.

Durant la pujada remullem els buff i bevem unes quantes vegades del riu que baixa pel costat del camí, el Sol apreta i fa calor, més amunt correrà una mica l'aire i la temperatura serà més suau.


Coronem el cim i comencem a baixar cap al següent punt de control, més o menys és el km 20, allí ens agafen Elena i el seu germà, fins a meta pràcticament no em separaré d'ella. Començen una llarga baixada cap a La Molina (aquí tot és llarg, ja sigue pujar o baixar). L'home d'Elena ens esta esperant en un punt de la baixada i ens informa que Judit Lamas va primera.


En arribar a La Molina, Agustí ens comunica que plega, el peu li fa mal, ja ha sortit lesionat i l'objectiu es arribar bé a Cavalls del Vent. mengem una mica de pasta, fruita i replenem de líquid i a continuar, en sortir de l'avituallament tornem a tenir una pujada llarga, la segona del dia, al principi amb una forta pendent i que despres suavitzarà una mica i ens portarà al Coll de Pal a 2070m. Durant l'ascenció vaig parlant amb Elena, parlem de l'altura, de moment no m'ha afectat. De moment la cursa no te res a veure amb tot el que he fet fins ara. En acabar la pista d'esquí ja queda poc per coronar, el paisatge es molt millor ara, una sendera i a banda i banda muntanya verda, llàstima dels pals de la llum. Quan comencem la baixada vaig relacionant el paisatge amb les fotos i vidios que he vist de Cavalls del Vent, ja estem al seu territori i Bagà cada vegada està més prop.


La calor poc a poc va apretant i tot punt d'aigua torna a ser bo per refrescar el buff i rentar-se la cara. Al meu cap ara sols tinc que estic passant per llocs on passaré al setembre i la cervesa que Marc m'ha dit que m'espera a Bagà. Finalment arribem al poble, lloc de sortida i arribada de Cavalls del Vent, fa molta calor, passem el control i tornem a parar a avituallar bé, Agustí em recorda que estic al km 47,7 i que la cursa comença ara, em pregunta com vaig. Tinc les cames molt fatigades, portem moltes hores al damunt i el desnivell ja es fa notar. De la cervesa de Marc ni rastre, 37ºC segons el termòmetre del cotxe i per posar-me a prova LO CORRIOLET dient-me que marxa a fer cerveses i que fins a meta no ens tornarem a veure, que si pel que sigue plego li truque i li digue on estic i si continuo fins a meta en arribar a Queralt ja el trucaré i vindrà a Berga a veurem arribar.

Sortim de Bagà amb presses ja que tenim una veterana prop i Elena vol conservar la posició, tornem a pujar, ja es la tercera pujada forta, en algun moment tinc problemetes per seguir a Elena però a partir d'ara ens anirem "donant relleus". El Pedraforca ens obsequia amb una bonica posta de Sol i podem arribar a Saldes sense frontal. Tornem a avituallar, treiem el frontal i cap al refugi d'Encija, ja nomes tenim ganes d'arribar a meta, ens queden 30km, pareix una distància curta però fent càlculs potser ens costa 6 o 7 hores, ara pareixen moltes hores però en aquell moment tampoc em van parèixer tantes la veritat, Despres de tot el que portem a les cames ja segur que més tard o més pronte arribarem a Berga.

La pujada es fa molt llarga, amb molta pedra i jo no paro d'esbufegar, la gent ens passa com un tiro, vull creure que són corredors de la curta i per adornar-ho una mica la son ja m'apreta. Finalment arribem al refugi, passem el xip i desprès de planejar una mica a baixar, una baixada que farà mal a les cames, però la meta cada vegada està més prop. Un cop baix, entre pujadetes i baixadetes ens anem apropant, fins que veiem un cartell on posa que queden 7kms, més pujades i més baixades i Queralt ni es veu, no sabem si està prop o lluny, psicològicament s'està fent dur ja, i físicament també, les hores, els kms i el desnivell es noten moltíssim.

Finalment arribem al santuari, són les 5:05 quan desperto a Agustí per informar-lo, queden 1000 escales i uns metres per dins de Berga, baixant ja no puc seguir a Elena, la feina ja està feta i ja no m'importa el que costi arribar, se que ara si que arribo, encara que sense ser una persona de missa recordi tots els sants del calendari i els genolls comencin a avisar que això no pot ser bo per a ells.

Per fi ja he acabat de baixar les 1000 escaletes i començo a correr, començo i no continuo, podria fer-ho però prefereixo conservar les articulacions encara que tardi uns minutets més en marxar a dormir. Baixem unes poques escaletes més que no em donen cap alegria i al cap d'uns minutets allí està la meta, per primera vegada a la meva vida creuo una meta acaminant (sense contar la Fredes-Paüls). Passo el xip per la maquineta i veig a Agustí que em mira rient, intueixo que no cal dir res, que la meua cara parla per si sola i diu que mai havia patit tant corrent per muntanya, al seu costat està Elena, dos besets i comentar una mica la jugada. Em giro per mirar el temps, 19:55. Quina animalada, Agustí em diu tot content que he baixat de 20h, bec una mica de cervesa en llima i hem porta cap a la dutxa, no se quina temperatura tenim però tinc més fred ara que dalt a 2250m, pràcticament no tinc temps de treure l'impermeable que ja estic gelat. Dutxeta calenteta, cos net i a dormir que ja va sent hora.

Bon entreno de cara a Cavalls del Vent i una magnifica experiència. Paraules textuals d'Agustí: Ara ja saps que és un Ultra en cara i ulls. Moltes gràcies a tots els Ebrencs, ja siguin corredors o familiars i amics que ens han seguit, he vist que de cara a Cavalls del Vent tocarà morir damunt la bicicleta i que segurament faré lo Kmv unes quantes vegades.

Enhorabona a tots els que vau estar amb un dorsal a la línia de sortida, estar allí ja es de valents, desprès si s'acaba bé i sinó a quedar-se amb el positiu i a continuar lluitant que de curses n'hi ha més.

Elena moltes gràcies per totes les hores que he pogut passar amb tu i les hores que m'has estirat, sense tu psicològicament hagués patit molt més.