dimecres, 16 de març de 2016

MARATÓ BARCELONA 2016

Nervis, això és el que sentia diumenge al matí. Sabía que si tenia un dia gairebé perfecte no era impossible l'ambiciós objectiu de baixar de 3h en marató, peró no podia fallar res, controlar l'alimentació, sortir ben prop de les llebres, que la panxa no ens jugués una mala passada... algunes coses que és poden controlar i altres que no són controlables. 

Dissabte al matí habia quedat amb el Santi a l'estació per marxar cap a Barcelona, una estona de xarrar, una estona de llegir una mica i en arribar a bullir pasta per dinar. A la tarda després de recollir el dorsal i donar una volta per l'expo amb el Santi i la Inés, vam anar a fer un parell de cerveses amb les joves promeses i a l'hora cap al japo a sopar. Ja amb la panxa plena, a clavar el dorsal a la camiseta i deixar-ho tot preparat i a descansar. Com de costum, la nit abans d'un gran repte em costa una mica adormir-me i pego unes quantes voltes, però puc dormir. 

M'axeco a les 6 i amb calma esmorzo i em vesteixo, i passats uns minuts de les 7 surto de casa el Santi per anar cap a la sortida. Els nervis es van intensificant i cada vegada al metro hi ha més corredors. Arribem a plaça Espanya i em dirigeixo cap al guardaroba per treurem el xandall i deixar la motxilla.

Uns 20 minuts abans de la sortida entro al calaix que em pertoca, el de -3h, just darrera de la elit, i allí continuo l'escalfament pegant voltes com fa la majoria de la gent. Poc a poc es van plenant els calaixos i ens anem preparant per a la sortida, Estic nerviós, i intento respirar tranquilament per relaxarme. 

Es dona la sortida i intento no separar-me de les llebres, el ritme és una mica elevat, algún moment puntual per sota de 4'/km, em preocupa passar-me però en cap moment em separo d'alguna de les llebres, els kms passen ràpids i ningú parla, sols les llebres, però majoritariament parlen entre elles, més endavant parlaràn més amb la resta de corredors, sobretot quan s'aproxime el temut mur. 

Passem la mitja marató amb un bon coixí de segons que en algun moment em fa pensar en relaxar-me, però per si de cas prefereixo anar una mica més forçat i seguir als Pacemaker. Ens apropem al km 30, i amb ell al mur, però no serà fins al km 37'5 aproximadament quan les llebres se m'escaparàn uns metres que ja no podre recuperar, poc més de 4kms pensant en les últimes paraules que he sentit a un d'ells, "Ahora a saber sufrir" i no li falta raó, noto com apreto fort les dents i lluïto per que el ritme no es dispare excessivament. Calculant mentalment el marge que tinc i amb l'ull clavat al gps entro als últims 2kms, menys de 10' i tot haurà acabat. Últim km picant cap amunt i a punt de traçar l'últim revolt algú desde el públic em crida i em diu que aprete, és David Fibla. Recta de meta, feina gairebé feta, és fa llarga, però la sensació de dolça agonia la fa divertida, crit al vent i per fi la meta. 

Em costa assimilar el que acabo d'aconseguir, acabo de rebaixar en més de 7 minuts la meua anterior millor marca personal, i per arrodonir-ho baixant de les 3h, recullo la motxilla i el primer que faig és trucar a l'Agustí, a Pau i a casa, la feina és meua per no posar-me a plorar de l'emoció. Encara que les últimes setmanes han sigut una mica més tranquiles del que hagués volgut degut a una petita molestia al genoll esquerre, molt molt molt satisfet del treball fet durant aquests mesos i molt agraït a tothom que m'ha acompanyat en aquest petit camí cap al primer dels objectius de la temporada, amics, familiars, gent de Lo Corriol i Ph-Quirogel.

Ja per acabar m'agradaria tenir un petit record per al meu veí i amic Martí Cartoixa, que també va correr l'edició del 2011 igual que jo. Enguany la teva familia no estava animant, però casualitats de la vida o no, quan vaig passar per on aquell any els vaig veure animant, a l'mp3 sonaba la cançó que sonaba a megafonia quan vaig creuar la meta. No sabia si ho aconseguiria, peró tenia clar que tenia que intentar baixar de les 3 hores per dedicar-te aquesta "victoria" personal, Martí, el crit al vent creuant la meta va per tu. Gràcies per compartir els teus consells i experiències amb mi quan tot aixó no feia més que començar.


2 comentaris:

  1. Enohorabona Albert... amb el temps donaràs valor al que costa baixar de 3h en els 42Km! Disfruta del subidón!

    ResponSuprimeix
  2. Molt emotiu l'últim paràgraf, llegint-lo se m'han escapat les llàgrimes

    ResponSuprimeix