diumenge, 24 de novembre de 2013

TRENCACIMS

Han passat ja tres setmanes de l'última cursa que vaig corer, fins avui no he trobat el moment d'escriure 4 línies, espero poder descriure el millor possible l'experiència de tornar a correr pel terreny de la mítica Cursa de Paüls, però ara una miqueta més llarga i amb la duresa característica de les muntanyes que tenen al terme, sols cal veure com és el poble per fer-se una petita idea.

El dissabte 2 de novembre era el dia marcat, l'última cursa de la temporada per a mi, sense cap tipus de pressió, el temps i la posició era el de menys, l'objectiu era disfrutar de la cursa, del paisatge i de l'ambient que es respira en una ultra. Desprès de passar el control de material i fotre mal estar a Agustí, i ja dintre del "corralito", encara vam tenir uns minutets per saludar cares conegudes i xerrar una mica. 


A pocs minuts de la sortida els voluntaris van iluminar amb torxes els primers metres de cursa i amb La presó del rei de França sonant es va donar la sortida, pujadeta amb tranquilitat sense deixar-me portar per la gent fins al cementiri, un tram de pista i entrem a la sendera, una petita baixada ia pujar cap al Montsagre. Allí primer avituallament i petita pujadeta fins al forat de la Finella, per a mi les millors vistes de la cursa, a una banda el Tossal d'Engrilló i a l'altra el poble als peus de la muntanya.


Baixem cap a la pista i continuem en direcció cap a la caseta del Tossal però sense crestejar. En agafar la sendera cap al Montsagre d'Horta veig a Sito que diu que ha deixat la porta oberta en referència al ventet que corre, l'humor entre els Triates no es perd mai. Continuem cap al Coll de la Gilaberta, m'encanta aquest tram de sendera entre els pins, i al cap d'una estona, la pedra als morros per pujar a la Punta de l'Aigua. Aleix m'està agafant, i em diu alguna cosa que ara mateix no recordo que em fa pensar "que cabró", m'agafa i ja fins a Sant Roc junts baixant la sendera en un grupet i disfrutant de la velocitat elevada a la que ho fem.


Veig a Agustí i compartim una coca cola, menjo una mica, canvi de sabatilles, la mama em plena el bidó de sals i a continuar. Portem gairebé mitja cursa amb 3h 31 min. que poc ens pensem el que ve ara però els 4000m+ tenen que sortir d'algun lloc. Pugem el Coll del Ploron i a pistejar una mica compartint tram amb els de la marxa, m'ajunto amb el grup dels rapitencs i vaig amb ells fins a la forta pujada cap a la Faixa Pinosa, entre els 4 o 5 que som no en fem un i ens perdem, quan tornem al camí correcte no puc seguir el ritme i em quedo sol. Vaig fent al meu ritme i bufant d'en quan en quan fins a l'Enrajolada, això ja m'agrada més.

Vaig fent pràcticament tota l'estona sol al meu ritme, i ja arroplego algun cadaver. Les baixades prou rapides i les pujades com puc però sense parar. Les cames ja no van fresques, i la humitat ens fa perdre més líquid del que bebem. En passar pel Bacarissal pregunto quan queda, per ser que anava a disfrutar s'està fent llarg, però arribant al passador de la Punta de l'Aigua torno a veure als rapitencs i em dona una mica més d'energia.


els agafo i Agustí em diu que a Aleix ja no l'agafo que anava a molt bon ritme, un vagó més al trenet dels rapitencs, tirat per la locomotora diesel, parada a l'estació/avituallament del Montsagre i cap al poble, uns 40 minuts segons comenten a l'avituallament, baixada prou tècnica pero no em desenganxo del trenet i en algun moment faig de locomotora i tot. A baix ja em desenganxo i tiro jo sol, entreno psicològic per a futures ultres (Agustí no va ser un "hachazo"). Pràcticament tot corrent fins al poble i en entrar ja sento la satisfacció de tindren una altra al sac, a les nostres terres i durissima, rampes dures de baixada pels carrers del poble, revolt a l'esquerra, Rafa fent d'speaker, torna a sonar la presó del rei de França, els ànims dels companys que han vingut a veurem i el dels que ja han arribat o no han pogut acabar i meta amb una sensació de benestar inmensa.


Ja per acabar felicitar a l'organització per muntar una cursa espectacular que no te res a envejar a les poquetes que he corregut per fora de les Terres de l'Ebre, sí, potser són sols 50km però els 4000m+ també conten i fan mal. Felicitar a Aleix, que ja tenia raó quan va dir que quan em passes ja no el veuría més, a Kik's, company d'equip que no el vaig veure en tota la cursa i a la resta de participants per fer un dia inolvidable i com no a Núria i Enric per estar allí preparats per fer-nos el massatge als corredors PH-Quirogel. Per cert Jordi Pàmies i Josep Antoni Aranda em va fer il.lusió tornar a veure'us per aquestes terres.

Cap comentari:

Publica un comentari