TRIATLÓ PONT DE SUERT + CURSA DELS COCONS

Dissabte 5 de juliol tenia que ser la data marcada per acabar la temporada, però degut a la suspenció del Monegros Man 226 ens vam veure obligats a canviar de plans. Potser Roberto tenia raó de que no teniem el ritme per fer un olímpic però vam carregar pataquets i cap a Pont de Suert. Nomes pel paisatge ja val la pena anar cap amunt i si a sobre podem competir encara millor.

 Així que diumenge al matí desprès de deixar les sabatilles a la T2 i les coses de la bici i la bici a la T1 ens vam enfundar el neoprè i cap a l'aigua. 1500m de natació en aigua dolça a un embassament del Pirineu, sortida a peus de Roberto durant uns 30" i a disfrutar a la que vaig veure que el ritme era massa elevat per a mi. Un parell de traguets d'aigua més tard sortim de l'aigua i amb el cap més "pallà" que aquí pugem a la bici. Començo a pedalar al mateix moment que un altre triatleta amb el que a relleus anem passant gent fins que un parell de triatletes més s'enganxen a roda i es crea un grupet de 4.

 Continuem pujant en direcció a Erill la Vall on trovarem el punt de gir. Pujada molt rodadora fins a la rampeta final que ens permet anar tota l'estona amb la paella carregada i jugant amb els pinyons. A l'última rampeta el triatleta amb el que he anat tota l'estona i jo ens escapem del petit grupet i emprenem la baixada junts, enganxem a un altre corredor amb bona pota per rodar i a relleus anem els 3 fins a la T2.

Començo a correr a un ritme elevat pero sense tornar-me boig ja que vull intentar correr prou bé tot el 10000 i si em passo se que pot passar-me igual que a La Ràpita. el segment de cursa a peu consta de 4 voltes per un circuit de 2,5km que va desde la zona esportiva, passa per alguns carrers estrets de la població i per un passeig a banda i banda del riu sota l'hombra dels arbres que fan que correr sigui un plaer. ja desde la primera volta m'enganxo a una dona gran que s'ha enganxat a nosaltres al segment de bicicleta i em va marcant un bon ritmet quan als troçets de "llanito parriba" jo aniria un pelet més suau. Finalment al principi de l'última volta fa un canvi de ritme que no puc seguir i ja fins a meta donant-ho tot i disfrutant moltíssim d'aquest triatló, per a mi el més bonic que he corregut fins al moment.

El dinaret post cursa amb la familia de Roberto va acabar de donar-li el toc de diversió al cap de setmana. I que bo estaba tot, si no fos perquè vaig fartar com un animal hagues repetit encantadíssim.

I aquest dissabte aprofitant la proposta de Nuria, vam anar a correr la cursa dels Cocons, l'única cursa del circuit Terres de l'Ebre que es disputa en horari nocturn. La sortida era a les 21:30 així que els primers kms encara els vam fer de dia, a un ritme molt elevat sobretot al principi que en algun moment em va fer dubtar de si aquell era el ritme bo o petaria. 

Arribo al primer tram de sendera amb un lleuger aventatge respecte a Kiks, el meu màxim rival a les poques curses de muntanya que he corregut enguany (i això que som companys d'equip), però tant pronte tornem a entrar a la pista se'm posa al costat i em passa uns metrets fins que arribem a l'avituallament. Avituallem ràpid i continuem pujant per sendera ja, poc a poc es va fent fosc i tot el que puc correr ho corro, se que baixant és millor que jo així que si es vol enganxar al cul pujant que s'enganxi però no el deixare pujar comode.

Per fi es desenganxa i continuo pujant pero pensant que el tinc just darrere. Fem algun petit tram de baixada però no m'atrapa, finalment coronem i canvio piles a l'avituallament, ara amb més llum enfocant la sendera començo la baixada, tot el ràpid que puc però notant que en tot moment controlo on xafo. Tornem a pujar i encara no m'ha atrapat, pujadeta ràpida i donem a una pista que es farà llarguissima i amb algun tram curtet de sendera. Baixem prou alts de ritme i ens ajuntem el germà de l'Assis, un altre corredor i jo, i ja fins a meta practicament els 3 junts. Finalment vaig aturar el cronometre amb un temps de 2:34:52 i per fi guanyant a Kiks a una cursa de muntanya, però per damunt de tot disfrutant d'aquest esport i redescobrint el molt que m'agrada correr per muntanya i de nit, durant l'hivern ho faig per obligació com aquell que diu i potser no se valorar-ho prou.

Moltes gràcies a tots els voluntaris i organitzadors, a tots aquells que desde una banda o altra de corralito feu que tot aixó sigui possible, a Lo Corriol per estar allí fotent-me canya (ja t'arroplegare ja) i a l'equip de PH-Quirogel, que aquesta vegada degut a les ferides de la caiguda en btt del dimecres passat sols he pogut passar a saludar i no a gaudir de la recuperació.

CURSA DEL LLOP 2014

Un any més hem volgut repetir el repte de ser Llops, aquesta edició amb una manada molt nombrosa i amb molts amics formant part d'ella.

El llarg cap de setmana ja va començar divendres a la tarda amb l'entrega de dorsals, el briefing i deixar el material que necessitariem a l'organització.

Dissabte al matí, després de pegar més voltes de les que calien la nit anterior, vam començar ja amb el dorsal 600 a intentar ser llops, per endavant ens esperaven 170km per les carreteres del Baix Ebre, Ribera d'Ebre, Priorat, Baix Camp i Terra Alta. Els primers kms vaig poder aguantar amb un grupet fins a La Torre de Fontaubella, a partir d'allí i fins la baixada del Coll de Fatxes vaig anar sol. Un noi de La Ràpita em va agafar a la baixada i a roda d'ell vam enganxar a un company d'ell, un altre ciclista es va afegir també a nosaltres i per acabar el grup el meu company d'equip Liberto, que anava una mica més endavant que jo i pràcticament vam anar junts en tot moment fins a meta, esperant-me quan entre Miravet i Pinell hem quedaba despenjat del grupet.

La segona etapa va ser la cursa de muntanya del Riu al Mar, l'etapa que normalment fa la selecció de qui pot ser llop i qui no. Al principi vaig voler anar molt conservador, sense forçar massa ja que la baixada és pot fer molt llarga si apretes massa a la pujada. A mitant pujada però, la calor i el ritme elevat al principi de la cicloturista van passar-me factura amb algun moment de mareig i impedint que les barretes m'entressin. Amb més de 2h al cronometre vam arribar als ventiladors on ens esperava la sorpresa d'Ivan, avituallament, deixar la motxilla i canvi de sabatilles i a CORRER  amb Kiks i Oriol Macià cap a l'Ampolla que no ens podem encantar gens. Finalment a meta ens sobren uns 5' per "recuperar" de cara a l'última etapa del dia.

Pugem al kayak amb l'ajuda de Victor, Adrià i Carles i ens preparem per a la sortida, 16 kms són els que ens separen de la platja de Riumar, el mar està una mica mogut fins passat el far de la punta del Fangar, però tret d'alguna onada que m'entra per dintre del cubre casolà que hem va fer la meva mare no tinc massa problema. Poc a poc el mal de cul es va apoderant de mi i baixa molt el ritme, però anem bé de temps així que no cal preocupar-se fins que per culpa de despistar-me momentaneament vaig a l'aigua, però puc pujar sol abans que arribi la motora de la Creu Roja que tenia uns metres més endarrera atenent a un palista que tenia problemes amb el timó i puc continuar amb 4 dits d'aigua fins a meta.

Final de l'última etapa i cap a l'hotel, dutxeta i massatget i a sopar. Fa goig una taula de llops tant llarga, i desprès de sopar cap a l'habitació a preparar-nos  per al dia següent mentre comentem la jornada amb el meu company d'habitació, quin crack el Sergi.

Ens despertem a les 4:55, hem dormit els dos prou bé i baixem a esmorzar, l'ambient entre els llops ja es d'estar fent broma de bon matí, millor començar amb bon humor tot i la matinada. 

Passades les 6 del matí es dona la sortida a la primera etapa del dia, els 24 kms de riu que separen Jesus i Maria de Tortosa, i per si amb les algues no n'hi habia prou, aquest any el vent s'ha sumat a la festa, bufant d'una manera extranya que feia que molts cops no sabes per on portar el kayak, i per arrodonir-ho amb el timó inmobil.litzat degut a que el dia anterior vaig trencar un cargol quan vaig bolcar. El mal de cul també ens va afectar a la majoria en aquesta etapa.

Temps de sobres per menjar i fer-me un massatget i a per la mítica pujada a Caro, pel que tinc entés, la mitja marató d'asfalt amb més desnivell de Catalunya. Fins a Carreretes vam anar bastant tranquils i a partir d'allí anar fent al meu ritmet, sempre acompanyat del meu amic Agustí, culpable d'algun dels meus reptes, persona amb la que els kms es fan sempre menys pesats. Moltíssimes gràcies per acompanyar-me en aquest repte i per estar a l'arribada de l'Ampolla i de la BTT. Arribem al Portell i fins a meta continuem fent, crec que tot corrent, i ens passa Kiks com una bala, sense saber d'on ha sortit aquest boig amb aquesta força si fa un moment ni se'l veia? Passem el Pous de la Neu i últim repetxonet fins creuar meta, curt però intens.

Mentre Núria li acaba de fer el massatge al Jordi Pàmies aprofito per menjar i beure una mica amb calma, massatget, canviar-se i cap a la sortida de la BTT, l'última etapa que ens separa d'aconseguir l'objectiu de tornar a formar part de la manada.

És dona la sortida i al nostre ritmet anem pujant poc a poc a la Mola, a trams patint una mica, les cames ja noten el cansament acumulat durant tot el cap de setmana. Arribem a Terranyes i la veritat és que el poc que he axecat la vista del terra ho he disfrutat, sort d'això que si no... Entrem a una sendereta que fa una lleugera baixada, molt fàcileta, però a la que sortim del bosc i la sendera encara cap a baix la cosa canvia radicalment, per a mi i l'Oriol és massa tècnica i pràcticament la fem tota a peu, se'ns fa llarguíssima però per fí fem cap a la pista de baixada, ara la velocitat puja una mica però a cada repetxonet per petit que sigui, els dos esbufeguem. Passem Horta i continua la baixada, i de cop la pista torna a pujar molt empinada fins que es transforma amb un altre sender, continuem uns metres fins que ja no podem ciclar-la per falta de tècnica i xispa a les cames i toca continuar a peu. la calor apreta fort i el temps va corrent, en alguns moments, fent càlculs ràpids fins i tot ve al meu cap la possibilitat de fallar a l'última etapa com al 2011, però se que passi el que passi he de continuar, pedalant tot el que que pugui, ja que els últims kms seràn de baixada i el tram pla del canal. Passem la carretera de Prat de Compte a Horta i comença l'última pujada, vaig molt fet pols i no puc seguir el ritme de Liberto que ens ha atrapat i el d'Oriol, Ivan es queda amb mi i al menys no vaig sol, ens hem quedat els últims de la cursa però no m'importa, l'únic que vull es entrar dins del temps. Per fi arribem dalt, l'Oriol està assegut a una cadira esperant-nos, avituallo bé i durant la baixada del Montsagre em refaig, carretera fins al canal Xerta-Sénia i a roda d'Ivan fins al Terrapicó, allí passem Oriol i jo davant i ens diuen que disfrutem del moment, entrem a Tortosa per la via verda i tal com habia parlat amb l'Oriol, al mercat paro a posar-me la camiseta per entrar a meta.

He d'agraïr moltíssim a tots aquells que sempre feu que les coses siguin més fàcils, podría dir molts noms i seguríssim que me'n deixaria molts més. Als companys del triatló per tot el seguiment que vau fer de la cursa, als que estaveu allí físicament com als que preguntaveu per les xarxes socials, va ser brutal llegir TOTS els missatges. A Núria i Enric per estar a tot arreu preparant bidons i el que fes falta, tenint una taula parada amb menjar entre etapa i etapa i pels massatges i l'aplicació de PH-QUIROGEL per fer menys durs els primers kms de les etapes i facilitar la recuperació entre elles. A RENDIMENT-RACE pels bidons de sals i recuperador que ens van preparar la Núria i l'Enric. A l'Agustí LO CORRIOL per tot el que he après i em queda per aprendre amb ell i aconsellar-me sempre perfectament en l'elecció de material. Als voluntaris i organitzadors per preocupar-se de que estiguessim ben cuidats. A tots els que vam intentar ser Llops per ser una gent COLLONUDA, desde els que venieu a disputar-la fins als que en acabar en teniem molt més que suficient.

També m'agradaria aprofitar unes línies per demanar més implicació per part de les institucions per fer menys difícil l'organització d'una prova amb l'atractiu tant gran, tant per territori, per historia, com per misticisme com te La Cursa del Llop. No la deixeu perdre sius plau.

En definitiva i per l'entrenament que he portat enguany, objectiu més que aconseguit, sense una peça fonamental per a la nostra manada però aixó no vol dir que ens oblidem de tu. Pau no tinc cap dubte que algun dia seràs LLOP, és una assignatura que tens pendent. No se si tindre el privilegi de recollir una platera al teu costat o no, el que se segur és que d'una forma o altra vull estar allí per compartir aquesta experiència.

DOBLE OLÍMPIC TERRES DE L'EBRE

Ahir diumenge vam començar la temporada de triatló amb una de les competicions de casa nostra, el doble olímpic de les Terres de l’Ebre que com l’any passat tornava a tenir el seu centre d’operacions a Sant Carles de la Ràpita.

A les 8 i uns pocs minuts del matí es donaba la sortida del segment de natació en el que els triatletes teniem que recorrer 3000m repartits en dues voltes a un triangle. Al principi no em vaig sentir molt comode i em costaba molt mantenir el rumb correcte, però amb el pas dels metres van anar millorant les sensacions i la orientació. Vaig sortir de l’aigua amb un temps d’1 hora 9 minuts i amb més de 3800m al Suunto. Transició bastant lenta i a pedalar.

La bicicleta constava de 3 voltes a un circuit de gairebé 30km, on els primers 10km aproximadament teniem el vent de cara fins a Amposta, desprès giravem en dirección als Muntells amb el vent de culo on es rodaba a molta velocitat i amb tot carregat en algún momento i tornavem a girar per tornar de cara a La Ràpita amb un fort vent lateral on la gent de fora i sobretot els que duien roda lenticular van patir una mica menys que els del “terreno” o al menys aixó es el que em va pareixer a mi ja que en aquest tram solia passar a diversos competidors amb relativa facilitat, això si, sempre amb la cabra de costat i acoplat sempre que podía. Potser apretant un pelet més del que toca vam entrar a la T2 amb un temps de 2 hores 52 minuts.

Transició rápida i a correr, controlant el ritme al GPS, sortint a 4’05/km molt més ràpid del que tenia marcat a la meva estrategia, intentant frenar però no hi había manera, les cames anaven soles i quan encara no duia ni mitja volta ja van apareixer els calambres, estiro una mica i continuo més poc a poc però corrent amb males sensacions i talonant moltissim i per arrodonir la festa la panxa una mica revolta, decideixo canviar la pantalla del GPS i anar controlant sols els Kms per saber quan toca menjar. Poc a poc les sensacions van anar millorant una mica i vaig talonar un poquetet menys però no suficient encara per correr comode del tot i quan vaig adonar-me ja estaba a l’última volta per aturar la cursa a peu en un temps de 1 hora 36 minuts i el crono total de la prova amb 5 hores 38 minuts.

Ja per acabar donar les gràcies a tot el públic assitent, pels ànims, especialmente als coneguts, amics i familiars, que encara que a molts no us veigues (per anar una mica “loco”) vaig sentir els vostres ànims, i també agraïr als companys d’equip per la pinya que fem i la xalera que desprenem allà on anem. Agraïr també a LO CORRIOL per l’oli per posar-me el neopré i la crema antirossadures, el tracte i l’atenció cada vegada que entro a la botiga i a l’equip PH-QUIROGEL per fer que la recuperació sigui més fácil alleugerint el mal de cames amb aquella frescoreta tant característica.

3 EN 1 disculpeu el retard

Per continuar en la ratxa de cròniques escrites en retard avui toca la Mitja Marató de Tortosa, el campionat de Catalunya de duatló per equips i la Pujada a la Foradada.

Començarem per la mitja, enguany estic tocant bastant de terreno pla i pareix que les series m'estàn fent mig ràpid i tot, mai abans n'habia corregut cap i sent la del meu "poble" tenia l'excusa perfecta per estar a la línia de sortida. Com ja tenia parlat amb el mister surto amb el globus d'1h 24 i fins al km 9 no em desenganxo del costat de la llebra, allí veient com uns quants corredors, entre ells David gas poc a poc van guanyant terreny apreto una mica fins que passat el km 10 contacto amb ells, David i un altre corredor pugen un pelet el ritme i no els puc seguir però en tot moment els tinc a vista. Em quedo una mica en terreny de ningú i el ritme (elevat per a mi) se'm fa díficil d'aguantar però intento continuar per sota de 4'/km. A l'alçada de la universitat per fi puc enganxar a Gas i continuar apretant dents fins a meta aturant el crono amb un temps d'1:23:03. Molt satisfet de la cursa i amb mal de cames els dies següents, va ser necessari fregar bastant de PH-Quirogel per suavitzar aquesta sensació.

El dissabte següent vam enviar una expedició d'ilercavons cap al territori dels espartanos del Prat. L'expedició la vam formar Kiks com a capità de l'equip, Sito com a persona de coneixement, Edgar "Sueñecito" (que no va dormir durant lo viatge esta vegada) i Gerard lo galgo junior de La Cala.

la veritat es que segurament vam ser l'equip que més va xalar abans d'entrar a boxes, primer intentant fer cap al lloc, després per allí recollint dorsals i estes coses d'esportistes i dinant al Bar Jaen (mos va marcar a tot l'equip crec). Unes horetes més tard vam aconseguir deixar los cavalls de batalla a boxes, escalfar una mica i encara mig gelats a pel primer segment de correr, per a mi el que més dur se'm va fer. Fem la T1 i sortim prou junts els 5, començen els lios a l'hora de donar relleus. A mitant primera volta Edgar fa l'afilador amb la roda de Gerard i va a terra, s'axeca amb una bona cremada i la roda del davant una mica boteruda, tot i aixó el tio va continuar donant relleus en un parell de COLLONS. A l'última volta pareix que per fi anem més compenetrats però ja toca entrar a boxes.

Faig la T2 més lenta que els companys i els toca esperar-me, però les cames ja s'han activat i al ritme que ens marquen les dos llebres puc seguir prou bé, sort dels veteranos que feien frenar als galgos que si no... la xalera tot i els incidents no mo la treu ningú.

Avui hem anat a La Pujada a La Foradada, que enguany era Copa Terres de l'Ebre i ja que Lo Corriol mos ho va demanar pos cap a La Ràpita a vore que sortia. Sortida forta amb el grup de davant (primer fallo) i abans del km 2 mort ja, he afluixat una mica però fins que no he portat 1h de cursa no m'he acabat de sentir del tot comode. A partir d'aquí i fins a la segona hora de cursa les sensacions han sigut prou bones, pujant me noto una mica més fluix que l'any passat, suposo que retallar el treball de força i tocar menys muntanya que l'any passat se nota, però baixant he de reconeixer que m'ho he passat bé i no m'he vist tant lent tampoc. Una mica abans de les 2 horetes de cursa m'ha agarrat Kiks, aproximadament pel km 13, i fins dalt a La Foradada a fer una mica de gregari treballant per al capità i disfrutant de les magnífiques vistes. En coronar avituallament ràpid i a emprendre la forta baixada per la Campana, allí m'ha intentat marcar ell el ritme però no l'he pogut seguir, massa tècnica per a mi.

A partir d'aquí m'he dit a mi mateix que a disfrutar del que quedava de cursa i així ho hem fet fins baix a l'últim avituallament, el cap ha començat a dir que no i ha sigut que no, i per rematar-ho la fatiga de les últimes setmanes i el tio del mazo que ha baixat desenfrenat i m'ha fotut trompada, sort de Laure que també anaba una mica fus que m'ha animat per continuar els dos junts fins a meta i entrar agarradets de la maneta, un gran esportista i millor persona. Oco que encara està creixent i farà mal. Les sensacions no han sigut les esperades ni les que mereix una cursa tant frestega i bonica però de curses com la que he fet avui s'apren, quan les coses van bé no prestes tanta atenció a la lliçó.

TRENCACIMS

Han passat ja tres setmanes de l'última cursa que vaig corer, fins avui no he trobat el moment d'escriure 4 línies, espero poder descriure el millor possible l'experiència de tornar a correr pel terreny de la mítica Cursa de Paüls, però ara una miqueta més llarga i amb la duresa característica de les muntanyes que tenen al terme, sols cal veure com és el poble per fer-se una petita idea.

El dissabte 2 de novembre era el dia marcat, l'última cursa de la temporada per a mi, sense cap tipus de pressió, el temps i la posició era el de menys, l'objectiu era disfrutar de la cursa, del paisatge i de l'ambient que es respira en una ultra. Desprès de passar el control de material i fotre mal estar a Agustí, i ja dintre del "corralito", encara vam tenir uns minutets per saludar cares conegudes i xerrar una mica. 

A pocs minuts de la sortida els voluntaris van iluminar amb torxes els primers metres de cursa i amb La presó del rei de França sonant es va donar la sortida, pujadeta amb tranquilitat sense deixar-me portar per la gent fins al cementiri, un tram de pista i entrem a la sendera, una petita baixada ia pujar cap al Montsagre. Allí primer avituallament i petita pujadeta fins al forat de la Finella, per a mi les millors vistes de la cursa, a una banda el Tossal d'Engrilló i a l'altra el poble als peus de la muntanya.

Baixem cap a la pista i continuem en direcció cap a la caseta del Tossal però sense crestejar. En agafar la sendera cap al Montsagre d'Horta veig a Sito que diu que ha deixat la porta oberta en referència al ventet que corre, l'humor entre els Triates no es perd mai. Continuem cap al Coll de la Gilaberta, m'encanta aquest tram de sendera entre els pins, i al cap d'una estona, la pedra als morros per pujar a la Punta de l'Aigua. Aleix m'està agafant, i em diu alguna cosa que ara mateix no recordo que em fa pensar "que cabró", m'agafa i ja fins a Sant Roc junts baixant la sendera en un grupet i disfrutant de la velocitat elevada a la que ho fem.

Veig a Agustí i compartim una coca cola, menjo una mica, canvi de sabatilles, la mama em plena el bidó de sals i a continuar. Portem gairebé mitja cursa amb 3h 31 min. que poc ens pensem el que ve ara però els 4000m+ tenen que sortir d'algun lloc. Pugem el Coll del Ploron i a pistejar una mica compartint tram amb els de la marxa, m'ajunto amb el grup dels rapitencs i vaig amb ells fins a la forta pujada cap a la Faixa Pinosa, entre els 4 o 5 que som no en fem un i ens perdem, quan tornem al camí correcte no puc seguir el ritme i em quedo sol. Vaig fent al meu ritme i bufant d'en quan en quan fins a l'Enrajolada, això ja m'agrada més.

Vaig fent pràcticament tota l'estona sol al meu ritme, i ja arroplego algun cadaver. Les baixades prou rapides i les pujades com puc però sense parar. Les cames ja no van fresques, i la humitat ens fa perdre més líquid del que bebem. En passar pel Bacarissal pregunto quan queda, per ser que anava a disfrutar s'està fent llarg, però arribant al passador de la Punta de l'Aigua torno a veure als rapitencs i em dona una mica més d'energia.

els agafo i Agustí em diu que a Aleix ja no l'agafo que anava a molt bon ritme, un vagó més al trenet dels rapitencs, tirat per la locomotora diesel, parada a l'estació/avituallament del Montsagre i cap al poble, uns 40 minuts segons comenten a l'avituallament, baixada prou tècnica pero no em desenganxo del trenet i en algun moment faig de locomotora i tot. A baix ja em desenganxo i tiro jo sol, entreno psicològic per a futures ultres (Agustí no va ser un "hachazo"). Pràcticament tot corrent fins al poble i en entrar ja sento la satisfacció de tindren una altra al sac, a les nostres terres i durissima, rampes dures de baixada pels carrers del poble, revolt a l'esquerra, Rafa fent d'speaker, torna a sonar la presó del rei de França, els ànims dels companys que han vingut a veurem i el dels que ja han arribat o no han pogut acabar i meta amb una sensació de benestar inmensa.

Ja per acabar felicitar a l'organització per muntar una cursa espectacular que no te res a envejar a les poquetes que he corregut per fora de les Terres de l'Ebre, sí, potser són sols 50km però els 4000m+ també conten i fan mal. Felicitar a Aleix, que ja tenia raó quan va dir que quan em passes ja no el veuría més, a Kik's, company d'equip que no el vaig veure en tota la cursa i a la resta de participants per fer un dia inolvidable i com no a Núria i Enric per estar allí preparats per fer-nos el massatge als corredors PH-Quirogel. Per cert Jordi Pàmies i Josep Antoni Aranda em va fer il.lusió tornar a veure'us per aquestes terres.

ULTRA CAVALLS DEL VENT 2013

Setmana i mitja desprès de la Ultra Cavalls del Vent potser ja va sent hora d'escriure unes parauletes. Pareix molt llunyà el dia en que l'Agustí mentre corríem pel Port amb Pau i Ukas ens va proposar aquest repte, i gairebé tant llunyà el dia en que ens vam inscriure.

Els nervis ja van començar esperant saber el resultat del sorteig, jo vaig entrar a la primera i l'Agustí al dia següent, i les setmanes abans de la cursa s'han intensificat segurament per culpa del "pique sano" que hem portat bona part de l'estiu.

Passem al que realment importa, el dia de la cursa. Ens axequem si no recordo malament a les 5:30 del matí i esmorzem. Jo em barallo amb el tupper de macarrons i Lo Corriolet amb les "palmeretes". Ens costa una mica marxar de la casa perquè un cop al carrer me n'adono que m'he deixat el dorsal damunt del llit, i ens toca refer una mica la motxilla per posar l'aigua al camelbak (he après que les coses ben plegadetes ocupen menys espai). Quan finalment arribem a Bagà i aparquem toca correr cap al "corralito" ja que no anem molt sobrats de temps.

L'ambient és espectacular a la Porxada, 1050 ments poc afinades sapiguent que per davant queden 100km amb 6668m+, comença a sonar El Último Mohicano i sense tenir gens de fred tot el meu cos es posa de carn de gallina. Es dona la sortida i pràcticament al mateix temps es forma un tap però és igual, no importa caminar els primers metres, queden molts kms per posar a cadascú al seu lloc i així podem gaudir del públic mentre molt poc a poc i amb la música encara sonant recorrem els carrers del poble.

Fins a Rebost portem un bon ritme, potser en algún petit moment excessiu i tot (per part d'Agustí també encara que ell només recorda lo meu canvi de ritme al Niu de l'Àliga). Passem ràpidament l'avituallament i més pujada, com a anècdota he de dir que una vaca va estar a punt de causar les primeres baixes en creuar corrent per la sendera plena de gent. Al Niu de l'Àliga ja parem més estona, gairebé dalt he vist al Xinu però ell no m'ha vist a mi tot i que l'he cridat. Fa una mica de fred i quan ens cordem millor les sabatilles ens costa una mica. A partir d'aquí sempre intentant anar a roda d'Agustí que ja m'ha maldat per un " palito".

Una bona estona desprès, amb 2 baixades llarguetes i una pujadeta entremig arribem al Serrat de les Esposes, on tenim mig Casserres, bona parada i a continuar que a Bellver ens esperen els pares d'Agustí. Baixada llarguíssima fins al poble (km 39) i a menjar 4 macarrons bullits sense ni una mica de sal i oli, SORPRESA!!! els groguets Ivan i Bernabé estàn "dinant" a la taula del davant.

Continuem els 4 junts, entre tots els kms i les hores (a Bellver en duïem 7 però mentalment eren com 3 o 4) van passant una mica més distrets ara que les cames ja no van tant fresques i la calor apreta. Malauradament Ivan no pot continuar i ens diu que tirem que plegarà a Prat d'Aguiló (km 58), li costa uns quants intents que el deixen sol. En arribar a Prat d'Aguiló control de material a Bernabé i retirada de dorsal per no portar "impermeable", però el deixen continuar sota la seva responsabilitat. Quina tocada d'ous que al control de Bellver on demanaven telèfon móbil, tallavents i manta tèrmica a tothom et diguin que el tallavents val i que aquí no et deixin continuar. Avituallem moltíssim i quan marxem apareix la mare del Kilian que també la corre.

En coronar els Gosolans un grup de 4 o 5 persones es dediquen a fer la "ola" a cada corredor que passa. Vaig bé de cap i fer la "ola" amb ells m'ajuda a muntar una miqueteta més la motivació. Quin goig que hi hagi gent animant allí dalt. A partir d'aquí poc a poc l'alegrí anirà minvant progressivament. arribant a Estasen (Km 70) ja toca treure el frontal, i un cop allí despedir-nos de Bernabé que ens ha acompanyat fins aquí on l'espera la dona.

Portem casi 14h i "sols" queden 30kms per a meta, Agustí ja va amb la locomotora diesel a ple rendiment i jo... jo vaig fent com puc. A les pujades ja no tinc la mateixa força i Lo Corriol em diu que tire de braços tot el que pugui, que intentarem correr el màxim de troç possible (pla i baixades). Estem guanyant moltes posicions tant pujant com baixant, això de portar una llebra diesel es una "maravilla".

Cada vegada la meta més prop, i cada vegada menys velocitat, però passem els Empedrats (de dia ha de ser preciós), Sant Martí, arribem al Sant Jordi, la cosa ja es fa bastant llarga però queda una pujadeta i pràcticament tot baixada fins a meta, ja se sent l'olor. Arribem a una carretera asfaltada i no sóc capaç de posar-me al costat d'Agustí, tota l'estona a la mateixa distància i quan es fa pista aquesta augmenta.

Per fi baixem una costa formigonada i allí davant tenim el poble, poc més d'1km, no parem de trotar, entrem dins al poble i encarem cap a meta, són les 2:38 de la matinada i els últims metres estàn plens de gent darrera les tanques publicitaries, animant als corredors mentre segurament esperen a algun familiar o amic, una vegada més el públic perfecte.

Entrem a meta amb un temps de 19 hores i 38 minuts, els dos junts, abraçada, foto de Finishers i a trucar a la gent. Mentre Agustí parla amb Sandra jo truco a Carles que fa poc m'ha trucat i no he contestat i a casa, em costa molt no plorar mentre parlo amb ell i amb la meva mare que ha vist per internet com entravem a meta, la emoció és molt gran i la temperatura baixa, el cos ha gastat molt i ràpidament ens gelem així que cap al cotxe i cap a Casserres.

Anem directament al Kursaal on Sandra i Marta ens estàn esperant per fer un champunet i de cap a la dutxa que no fem molt bona oloreta. Després de la dutxa les cames ben plenes de PH-Quirogel i a dormir que ens ho hem ben guanyat. Al matí següent mentre l'Agustí reia jo caminaba com un vell d'estos que van apurats apurats així que cames plenes de Quiroge atra vegada, compresius i a moure's una mica per veure si serveix de recuperació activa i a la tarda a voltar per Berga. He de dir que em va sorprendre moltíssim la recuperació que he tingut aquesta vegada, en tant sols 2 dies ja no em feien gens de mal les cames.

Per últim agraïr a tots aquells que ens heu donat ànims, a mi personalment m'heu donat molta força per sortir a entrenar amb moltissimes ganes de fer-ho bé i dins del que cap fer els deures (millor o pitjor) per que sortís una bona cursa i per continuar entrenant de cara a nous reptes i experiències. De veritat moltes gràcies a tots i especialment a Agustí i a la manada que no se com s'ho fan per enganyar-me.

NÚRIA-QUERALT

Despres d'una Fredes-Paüls amb millor temps que sensacions i d'una Pujada a Caro molt satisfactoria ja toca tornar a escriure unes línies. Aquest cap de setmana hem corregut la Núria-Queralt, una cursa de 92km i 5800m+, una cursa que m'ha fet enamorar encara més de correr per muntanya i m'ha ensenyat algunes de les sensacions que puc tenir de cara a pròxims reptes. Divendres a la tarda, en plegar de treballar em vaig pegar una dutxeta ràpida i cap al peatge de l'Aldea on l'Agustí ja m'esperava per pujar cap a Casserres, un poblet al costat de Berga, on la matinada de diumenge tindríem la meta.

Ens vam gitar una mica tard però a les 5:30 aproximadament i abans que sones el despertador els 2 ja estàvem desperts, una mica abans de les 6 ja estàvem vestits amb la roba que portaríem al principi de la cursa i amb les motxilles carregades vam marxar cap a Berga on havíem quedat amb Marc per a que ens portes a Queralbs on agafaríem el cremallera que ens portaria fins a la sortida a Núria. En arribar a l'estació ens trobem amb la resta de companys de les Terres de l'Ebre, 10 en total. Foto d'equip i a esperar que surti el tren.

Durant el curt trajecte Agustí em diu que pareixo un xiquet, i així em sento contemplant el riuet que baixa, els arbres, les roques i aquelles muntanyes, de petit ja hi havia pujat una vegada però a aquella edat no era conscient de tot això. En arribar a Núria a recollir el dorsal, plenar bidons i camelbak i preparar-nos per a la sortida, això si, sempre amb algun conegut prop per xerrar una mica i riure. I per a variar arribem una mica justos a la sortida i això que ja fa estona que estem per allí, no tenim remei.

En sentir les campanes que marquen les 10 comença la cursa, intentem no deixar-nos portar pel ritme de la gent i anem fent la nostra, mentre intento no desenganxar-me d'Agustí i que se'ns cole algu pel mig, els primers quilometres no són molt durs, i el paisatge es preciós, el terreny es corredor i pràcticament sense pedres i les poques que hi han no fan que sigui un terreny tècnic. En arribar al primer punt de control, males noticies, veiem a Javi amb el peu descalç dins a l'aigua del riu, serà el primer dels ebrencs que plegarà, esperem que no sigui res i ben aviat torni a estar donant guerra. A partir d'aquí comença una llarga i forta pujada que ens portarà fins passats els 2500m.

Durant la pujada remullem els buff i bevem unes quantes vegades del riu que baixa pel costat del camí, el Sol apreta i fa calor, més amunt correrà una mica l'aire i la temperatura serà més suau.

Coronem el cim i comencem a baixar cap al següent punt de control, més o menys és el km 20, allí ens agafen Elena i el seu germà, fins a meta pràcticament no em separaré d'ella. Començen una llarga baixada cap a La Molina (aquí tot és llarg, ja sigue pujar o baixar). L'home d'Elena ens esta esperant en un punt de la baixada i ens informa que Judit Lamas va primera.

En arribar a La Molina, Agustí ens comunica que plega, el peu li fa mal, ja ha sortit lesionat i l'objectiu es arribar bé a Cavalls del Vent. mengem una mica de pasta, fruita i replenem de líquid i a continuar, en sortir de l'avituallament tornem a tenir una pujada llarga, la segona del dia, al principi amb una forta pendent i que despres suavitzarà una mica i ens portarà al Coll de Pal a 2070m. Durant l'ascenció vaig parlant amb Elena, parlem de l'altura, de moment no m'ha afectat. De moment la cursa no te res a veure amb tot el que he fet fins ara. En acabar la pista d'esquí ja queda poc per coronar, el paisatge es molt millor ara, una sendera i a banda i banda muntanya verda, llàstima dels pals de la llum. Quan comencem la baixada vaig relacionant el paisatge amb les fotos i vidios que he vist de Cavalls del Vent, ja estem al seu territori i Bagà cada vegada està més prop.

La calor poc a poc va apretant i tot punt d'aigua torna a ser bo per refrescar el buff i rentar-se la cara. Al meu cap ara sols tinc que estic passant per llocs on passaré al setembre i la cervesa que Marc m'ha dit que m'espera a Bagà. Finalment arribem al poble, lloc de sortida i arribada de Cavalls del Vent, fa molta calor, passem el control i tornem a parar a avituallar bé, Agustí em recorda que estic al km 47,7 i que la cursa comença ara, em pregunta com vaig. Tinc les cames molt fatigades, portem moltes hores al damunt i el desnivell ja es fa notar. De la cervesa de Marc ni rastre, 37ºC segons el termòmetre del cotxe i per posar-me a prova LO CORRIOLET dient-me que marxa a fer cerveses i que fins a meta no ens tornarem a veure, que si pel que sigue plego li truque i li digue on estic i si continuo fins a meta en arribar a Queralt ja el trucaré i vindrà a Berga a veurem arribar.

Sortim de Bagà amb presses ja que tenim una veterana prop i Elena vol conservar la posició, tornem a pujar, ja es la tercera pujada forta, en algun moment tinc problemetes per seguir a Elena però a partir d'ara ens anirem "donant relleus". El Pedraforca ens obsequia amb una bonica posta de Sol i podem arribar a Saldes sense frontal. Tornem a avituallar, treiem el frontal i cap al refugi d'Encija, ja nomes tenim ganes d'arribar a meta, ens queden 30km, pareix una distància curta però fent càlculs potser ens costa 6 o 7 hores, ara pareixen moltes hores però en aquell moment tampoc em van parèixer tantes la veritat, Despres de tot el que portem a les cames ja segur que més tard o més pronte arribarem a Berga.

La pujada es fa molt llarga, amb molta pedra i jo no paro d'esbufegar, la gent ens passa com un tiro, vull creure que són corredors de la curta i per adornar-ho una mica la son ja m'apreta. Finalment arribem al refugi, passem el xip i desprès de planejar una mica a baixar, una baixada que farà mal a les cames, però la meta cada vegada està més prop. Un cop baix, entre pujadetes i baixadetes ens anem apropant, fins que veiem un cartell on posa que queden 7kms, més pujades i més baixades i Queralt ni es veu, no sabem si està prop o lluny, psicològicament s'està fent dur ja, i físicament també, les hores, els kms i el desnivell es noten moltíssim.

Finalment arribem al santuari, són les 5:05 quan desperto a Agustí per informar-lo, queden 1000 escales i uns metres per dins de Berga, baixant ja no puc seguir a Elena, la feina ja està feta i ja no m'importa el que costi arribar, se que ara si que arribo, encara que sense ser una persona de missa recordi tots els sants del calendari i els genolls comencin a avisar que això no pot ser bo per a ells.

Per fi ja he acabat de baixar les 1000 escaletes i començo a correr, començo i no continuo, podria fer-ho però prefereixo conservar les articulacions encara que tardi uns minutets més en marxar a dormir. Baixem unes poques escaletes més que no em donen cap alegria i al cap d'uns minutets allí està la meta, per primera vegada a la meva vida creuo una meta acaminant (sense contar la Fredes-Paüls). Passo el xip per la maquineta i veig a Agustí que em mira rient, intueixo que no cal dir res, que la meua cara parla per si sola i diu que mai havia patit tant corrent per muntanya, al seu costat està Elena, dos besets i comentar una mica la jugada. Em giro per mirar el temps, 19:55. Quina animalada, Agustí em diu tot content que he baixat de 20h, bec una mica de cervesa en llima i hem porta cap a la dutxa, no se quina temperatura tenim però tinc més fred ara que dalt a 2250m, pràcticament no tinc temps de treure l'impermeable que ja estic gelat. Dutxeta calenteta, cos net i a dormir que ja va sent hora.

Bon entreno de cara a Cavalls del Vent i una magnifica experiència. Paraules textuals d'Agustí: Ara ja saps que és un Ultra en cara i ulls. Moltes gràcies a tots els Ebrencs, ja siguin corredors o familiars i amics que ens han seguit, he vist que de cara a Cavalls del Vent tocarà morir damunt la bicicleta i que segurament faré lo Kmv unes quantes vegades.

Enhorabona a tots els que vau estar amb un dorsal a la línia de sortida, estar allí ja es de valents, desprès si s'acaba bé i sinó a quedar-se amb el positiu i a continuar lluitant que de curses n'hi ha més.

Elena moltes gràcies per totes les hores que he pogut passar amb tu i les hores que m'has estirat, sense tu psicològicament hagués patit molt més.